31.7 Les interjeccions



exclamativa
interjecció
interrogativa
modalitat oracional
oració declarativa
oració imperativa
oració optativa

Les interjeccions són una classe de mots morfològicament invariables, típics de la llengua oral espontània i molt vinculats a l’entonació emfàtica (associada amb la modalitat exclamativa, imperativa o, menys freqüentment, interrogativa).GIEC

Des del punt de vista semàntic, les interjeccions es caracteritzen perquè no tenen significat pròpiament lèxic, sinó que expressen valors pragmàtics de caràcter subjectiu (manifesten l’actitud o els sentiments de l’emissor), interactiu (fan referència a la comunicació amb el receptor i a les relacions interpersonals que s’hi estableixen) o discursiu (incideixen en l’estructuració i el desenvolupament del discurs). Aquests valors són difícilment concretables si es consideren fora de context i en certs casos mantenen una relació estreta amb el llenguatge no verbal o s’associen a gestos, com quan ens acomiadem dient adeu mentre fem un gest amb la mà.

Les interjeccions equivalen en la conversa al contingut proposicional d’una oració. Quan una persona diu Ep! adreçant-se a algú pot voler dir, segons el context, ‘Ves amb compte que pots caure’, ‘Vigila el que dius’, etc. Encara que poden aparèixer isolades, solen formar part d’expressions complexes, i sovint van acompanyades d’una altra interjecció (Au, va; Va, vinga), un vocatiu (Apa, Aleix; Ostres, Joana) o un complement (Ai de tu si ho fas), o bé d’una oració o un sintagma que en concreta el significat (Au, anem!; Uf, no puc més; Oh, quin desastre; Alça, com plou!).

Les interjeccions constitueixen una classe relativament oberta, a la qual poden incorporar-se nous membres a partir de la gramaticalització de certs mots o expressions. A més, són una classe de mots especialment susceptible a la influència d’altres llengües, i per això no hi són estranys els manlleus: al·leluia, alto, amén, bravo, eureka, hola, hurra, salve.

Aquest fet facilita a vegades la introducció de formes foranes que poden arribar a desplaçar les genuïnes equivalents i, doncs, que no resulten acceptables: menys mal (per encara sort o encara bo), guai o(per bé!), (g)uau (per apa, bufa, oh), glups o oh oh! (per ehem o ai ai ai!), com no (per i tant o és clar), què tal? (per com va? o com anem?), puah (per ecs), ups (per ai o ep o perdó), què va! (per i ara!), vale o val (per fet o entesos o d’acord), guau (per bub-bub), miau (per meu). n

A més, certes interjeccions presenten variació entre parlars. Hi ha interjeccions que tendeixen a associar-se típicament amb un parlar, com memòries per a parlars baleàrics, oidà o renoi per als parlars centrals, i eu o xe per a parlars valencians. I n’hi ha que tenen variants diferents segons els parlars, com ep, que té la variant uep en parlars baleàrics.

Actualització: 27/03/2019


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona