31.7.1 Classes d'interjeccions: pròpies i impròpies



exclamativa
interjecció
interrogativa
modalitat oracional
oració declarativa
oració imperativa
oració optativa

Atenent a la forma, les interjeccions es classifiquen en pròpies i impròpies. Les pròpies són formes simples que només tenen valor interjectiu, com ara ai, ep o upa. Les impròpies són formes que adopten valor interjectiu per la gramaticalització d’un mot o una expressió, com ara bufa, visca o adeu.

D’altra banda, hi ha interjeccions que han donat lloc a expressions fixades (Es van trobar up a up; Són gent d’upa; Estaven amb l’ai al cor) o que admeten l’ús com a noms (És l’hora dels adeus; Ressonaren visques per tota la vila; Tot eren ais i uis).

Les interjeccions pròpies tenen predominantment una forma monosil·làbica (oh, ah, ecs, bah) i, en algun cas, bisil·làbica (apa, ehem, eia, hala, upa). D’altra banda, presenten propietats fonològiques i morfològiques peculiars. Bàsicament, poden experimentar relaxament o elisió dels segments vocàlics, i també allargaments (ep o pse es poden realitzar, respectivament, eeep i pss). També poden constar de segments que no pertanyen al sistema fonològic general de la llengua, com ara la consonant aspirada [h] (ha, ehem), o de clics (com en fer petar la llengua en senyal de negativa o contrarietat). A més, sovint es poden reduplicar (ai ai, elis elis, pse pse) i, més ocasionalment, encreuar amb altres interjeccions (apa siau, de apa i adeu-siau) o altres mots (psí, de pse i l’adverbi ). Totes aquestes característiques es deuen en bona part al fet que moltes vegades es tracta de formes que reprodueixen idealment sorolls o crits que no s’articulen com a paraules pròpiament dites (per exemple, ehem i hem, que representen el soroll d’escurar-se la gola, i ai, oi o ui, un crit de dolor).

Un cas especial d’interjecció pròpia és el de rai, que apareix seguint un primer membre que indica una informació que es dona com a coneguda en el discurs (Tu rai; Això rai; Això sí que rai; Trons rai, pedra no caigui!) i indica que l’emissor té seguretat sobre l’asserció que fa i alhora s’oposa a una idea que el receptor té o podria tenir de la situació de què es parla. Així, per exemple, en una conversa entre els interlocutors A i B, en què A digui A casa hem acabat l’oli d’enguany i n’hem de tornar a comprar i B respongui Al teu poble rai, que a l’almàssera de la cooperativa n’hi ha molt, el mot rai concedeix que existeix una determinada dificultat (que A s’ha quedat sense oli), però implica que aquesta dificultat no és un veritable obstacle ja que A la pot resoldre.

Les interjeccions impròpies provenen de mots o sintagmes no interjectius a través d’un procés de fixació estructural i canvi de significat; per això, presenten formes més complexes, de vegades amb més d’una paraula. Es tracta de mots com ara ànsia!, fort! o bufa! i de locucions del tipus massa poc!, justa la fusta!, i ara!, passi-ho bé! o endavant les atxes!

Les interjeccions impròpies tenen un comportament sintàctic i un significat diferents dels del mot o la construcció originaris i, encara que en conservin les marques de flexió, han esdevingut invariables. La diferència flexiva, sintàctica i de significat es pot observar si comparem, per exemple, la forma d’imperatiu bufa i la interjecció formada a partir d’aquest imperatiu, que expressa sorpresa, contrarietat, etc.: compareu Bufa’m l’ull, que m’hi ha entrat una brossa i em cou amb Bufa, quin vi més car! En aquest segon cas, bufa és invariable, no constitueix una predicació verbal ni té relació amb l’acció de bufar.

Les interjeccions impròpies manifesten diversos graus de variació i reducció formal respecte de les construccions d’origen. En certs casos han fixat formes que han caigut en desús o es mantenen només en determinats parlars, com ara els subjuntius siau, guard i visca de adeu-siau, Déu vos guard i visca. En altres casos han experimentat variacions formals per canvis en els àmbits lèxic i morfològic, per increment a partir de prefixos (redimonis) o sufixos (bravíssim, déu-n’hi-doret), per síntesi de mots (enhorabona, de en hora bona; vatua, de voto a) o per modificació o substitució de tota l’estructura o d’una part, generalment vinculades al fenomen de l’eufemisme (òndia i ostres per hòstia). En darrer terme, quan la reducció ha assolit un grau màxim, poden passar a considerar-se interjeccions pròpies, com és el cas de jas (de hages o hajats) o manoi (de mira noi).

Notem que, a causa de la seva forma, les interjeccions impròpies es poden confondre amb sintagmes exclamatius que, a diferència de les interjeccions, mantenen el significat d’origen: Gol!, Malparit!, Que bé!, Quin goig!


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona