31.7.2 Classificació semanticopragmàtica de les interjeccions



exclamativa
interjecció
interrogativa
modalitat oracional
oració declarativa
oració imperativa
oració optativa

El significat pragmàtic de les interjeccions està relacionat amb les funcions bàsiques del llenguatge; concretament, amb la funció expressiva, la conativa, la fàtica, la metalingüística i la representativa.

Cal tenir en compte que, segons el context d’ús, una mateixa forma pot assumir més d’una d’aquestes funcions, i encara significats diversos dins d’una funció. Per exemple, ah pot ser una interjecció expressiva que indica que una persona s’ha fet mal (Ah, m’he fet mal al peu!) o una interjecció fàtica que indica que l’interlocutor ha entès el que li han dit (—Al final no ha arribat a temps. —Ah, d’acord. Ja fem la feina sense ell).

El quadre 31.7 estableix una classificació de les interjeccions segons el significat i segons la forma.GIEC

a) Les interjeccions expressives verbalitzen els sentiments i els estats d’ànim de l’emissor, siguin negatius (dolor, desgrat, por, contrarietat, fàstic, lament, cansament, incredulitat, indiferència: ai, uf, ui, merda, ecs, bah) o positius (alegria, admiració, sorpresa, tranquil·litat: al·leluia, visca). Entre les impròpies sovintegen, amb un valor de contrarietat, ira o sorpresa, imprecacions, insults i renecs, que es relacionen bàsicament amb elements religiosos (redeu, hòstia) o sexuals i escatològics, que són motiu de tabú (colló, collons, cony, fotre, merda) i d’eufemisme (coi, recoi, caram, cordons, diantre, me caso en dena).

b) Les interjeccions conatives tenen com a objectiu incidir en el comportament del receptor, normalment perquè comenci, continuï o cessi una acció. Per això, en molts casos van seguides d’un vocatiu. Entre les més importants, és possible distingir les que s’utilitzen per a cridar l’atenció d’una persona (psit, xe), per a establir-hi comunicació (eh, perdó) o per a alertar-la d’un possible perill (ep, compte, alerta, vigila), de les que s’empren per a incitar a fer una acció (au, som-hi, vinga) o a cessar de fer-la (xit, alto, llestos, prou). I entre aquestes darreres n’hi ha, encara, per a adreçar-se específicament a certes bèsties i cridar-les (mix, tites) o donar-los ordres (arri, xo).

Les interjeccions conatives pròpies acostumen a tenir una forma més complexa que les interjeccions expressives. Les interjeccions conatives impròpies provenen principalment de noms (alerta, atenció, compte, ànsia), verbs (som-hi, va, vinga) i adverbis de moviment (amunt, avant/endavant).

c) Les interjeccions fàtiques manifesten la presa de contacte comunicatiu entre els interlocutors. Es poden definir com a formes ritualitzades que constitueixen una acció verbal (d’emissor a receptor) o una resposta verbal a una acció comunicativa (de receptor a emissor). Segons el tipus de funció fàtica es distingeixen les que indiquen un acte de parla com saludar, acomiadar-se, donar les gràcies, demanar perdó o felicitar (ei, salut, gràcies, perdona, enhorabona) de les que manifesten valors modals més generals vinculats al desenvolupament del discurs. En aquest segon cas, trobem, d’una banda, les que indiquen una actitud d’assentiment, negació, acord o desacord respecte al que s’ha dit anteriorment (i tant, és clar, d’acord, bah, ca, i ara), i, de l’altra, les que l’emissor utilitza per a conèixer l’actitud del receptor i, en concret, manifesten petició d’acord o de confirmació (eh?, entesos?, oi?, veritat?).

Com a formes de salutació, en tots els parlars es diu bon dia i bona nit: Bon dia i bona hora!; Me’n vaig a dormir. Bona nit! Tradicionalment, bon dia s’usava també per a la franja posterior al migdia, però actualment s’han generalitzat bona tarda o bona vesprada: Hola, bon dia a tothom! Que ja heu dinat?; Bona tarda/vesprada! Que ja heu dinat?. També era tradicional l’ús de bon vespre com a fórmula de salutació, que es manté en parlars baleàrics i s’està recuperant en parlars del Principat de Catalunya: Bon vespre! Com tenim el sopar?

d) Les interjeccions metalingüístiques marquen la progressió de l’intercanvi lingüístic, és a dir, pauten el text conversacional. Expressen comprensió i acord respecte a la possessió del torn de parla (ja, i tant), l’inici o la interrupció del torn o del tema (, vejam), la pausa, el dubte i la manca de comprensió (eh?).

De fet, aquestes interjeccions són molt pròximes al segon grup de fàtiques, si bé resulta convenient fer una distinció entre les que impliquen una participació activa dels dos interlocutors (sovint una resposta lingüística o una de no verbal) i les que s’orienten més aviat a organitzar el discurs. Les metalingüístiques tenen a veure sobretot amb la distribució dels torns de parla i manifesten significats vinculats a l’addició (suma d’idees o continuïtat) o el contrast (refutació, restricció).

e) Les interjeccions representatives reprodueixen sons de la realitat mitjançant onomatopeies, que representen veus d’animals (bub-bub, quiquiriquic), sorolls de persones (atxem/atxim, nyam-nyam), tocs d’instruments musicals (nyigo-nyigo, tararí), cops i espetecs (bum, pataplaf), fressa de mecanismes (catric-catrac, tic-tac) i també moviment d’objectes (pam, zas) i líquids (gloc-gloc, xup-xup). El quadre 31.8 recull les principals interjeccions d’aquest tipus.

Malgrat les seves característiques interjectives, aquests mots solen funcionar com a noms (Es va adormir amb el xim-xim pausat de la pluja), complements del verb fer (El guisat ja fa xup-xup) o adverbis (Van anar a casa xino-xano), cosa que fa difícil classificar-los en una classe de mots concreta. A més a més, el seu caràcter onomatopeic és compartit per altres mots, sigui pel seu origen etimològic (barromba, carrisquejar) o derivatiu (brunzir, piular, xiuxiuejar).

Actualització: 03/05/2019


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona