26.4.1 Les oracions il·latives



construcciķ consecutiva
context agentiu
context no agentiu
final

Les oracions il·latives o consecutives no ponderatives són oracions que expressen el resultat o efecte de la situació plantejada en l’oració precedent. Formen un grup prosòdic independent i se situen obligatòriament darrere de l’oració principal. Aquesta posició reflecteix l’ordre lògic que va de la causa (primer) a l’efecte (després): Tenia son, així que se’n va anar; Ens ho va demanar per favor, d’aquí que no ens hi poguéssim negar.

Els principals nexes que poden encapçalar una construcció il·lativa es mostren i s’exemplifiquen en el quadre 26.4.

a) Una de les locucions il·latives més usuals és així que: Vas molt malament, així que espavila’t; Era molt tard, així que decidiren anar-se’n.

b) Un altre grup de locucions il·latives està format per o sigui que (o o siga que), de manera que (o, menys sovint, de forma que) o la variant amb tal (de tal manera que, de tal forma que): És més gran que tu, o sigui que fes-li cas; Ja hem rebut la invitació, de manera que hi haurem d’anar; El tren va arribar a temps, de tal forma que vam arribar a la reunió aviat.

c) Indiquen conseqüència els connectors parentètics que introdueixen un efecte o conclusió lògica, com ara per tant, en conseqüència, consegüentment, per consegüent, així doncs o doncs. Els connectors parentètics poden actuar dins d’una oració composta (Ens van avisar a temps i, per tant, vam agafar l’avió) o entre oracions (No tinc diners. En conseqüència, no us puc ajudar). Poden ocupar diferents posicions dins l’oració que expressa l’efecte: pot aparèixer en posició inicial, com en els exemples anteriors, però també en posició medial (No tenim, per tant, res a dir) o final (No tenim res a dir, doncs).

d) El nexe doncs constitueix un cas especial. Moltes gramàtiques consideren que doncs funciona com a conjunció il·lativa, encara que no tots els contextos en què apareix responen a un ús conjuntiu. Com a conjunció, doncs només apareix en posició inicial d’oració i té caràcter parentètic (La junta no veu amb bons ulls la proposta. Doncs a mi em sembla perfecta); com a connector parentètic, pot aparèixer en posició medial o final (Hi ha gent, doncs, que no vindrà a l’excursió; Ja en parlarem, doncs) o reforçat per així (així doncs) en posició inicial (Avui tinc pressa. Així doncs, ja en parlarem demà).

Com a conjunció pot introduir una conseqüència del que s’acaba d’assenyalar (Abans m’has dit que t’agradava molt; doncs té: te la regalo), però també presenta altres valors relacionats amb la continuïtat discursiva. Per exemple, es pot usar per a introduir una rèplica (—Molta gent donarà suport a la proposta. —Doncs jo, no), per a assenyalar un canvi d’actuació com a resposta al que s’acaba de dir (—No m’agrada gens recordar tot això. —Doncs no en parlem més), per a respondre a una pregunta més o menys òbvia (Que com pots aprovar l’oposició? Doncs preparant-te-la) o per a indicar inseguretat (Doncs… no ho sé).

Cal notar que no és acceptable l’ús de doncs com a conjunció causal. Per tant, no es pot substituir ja que o perquè per la conjunció doncs en una oració com Estàvem tots molt contents, {perquè / ja que} el nostre equip havia arribat a la final. n

També indica conseqüència la locució d’aquí (o d’ací) que, que generalment imposa el subjuntiu a l’oració que introdueix malgrat el caràcter real del que s’hi expressa: Ens ho va demanar per favor; d’aquí que no ens hi poguéssim negar. El grau de dependència sintàctica existent en aquest cas entre les dues parts de l’oració composta sembla menor que amb altres locucions i, per això, en l’escriptura sovint s’observa vacil·lació quant a la puntuació. Les dues oracions es poden trobar separades per coma, punt i coma, dos punts o, fins i tot, per punt: Ens ho va demanar per favor: d’aquí que no ens hi poguéssim negar; Ens ho va demanar per favor. D’aquí que no ens hi poguéssim negar.


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona