7. La composiciķ i altres processos de formaciķ de mots

7.3 La composició culta



acrōnim
composiciķ
compost
compost culte
mot creuat
reduplicaciķ
sigla
truncament

Els compostos cultes són aquells que contenen almenys una base lèxica que prové del llatí o del grec i no pot constituir un mot independent o bé els que manifesten un procés de formació culta, consistent en la unió de dues bases (no necessàriament cultes) amb una vocal d’enllaç, que pot ser o o, menys freqüentment, i. Així, són compostos cultes psiquiatre, en què totes dues bases són cultes, alcoholèmia, en què ho és la segona, i també catalanofrancès, en què no és culta cap de les dues bases, però hi ha la vocal d’enllaç o.

Les bases cultes poden aparèixer a l’esquerra o a la dreta del compost segons el cas (foli en folívor i caducifoli), per bé que n’hi ha que només es troben a la dreta (vor en folívor i carnívor) o a l’esquerra (homeo en homeòpata i homeoterm).

Entre els compostos cultes, especialment els adjectivals, són habituals parells sinonímics del tipus sociopolític i politicosocial, que contenen les mateixes bases, però en ordre invers l’un respecte de l’altre. En alguns casos, aquests compostos tenen significats diferents a causa del grau d’especialització semàntica del vocabulari tècnic. Per exemple, els compostos androgin i ginandre contenen tots dos les bases andr i gin, però en diferent ordre, i el primer designa un individu hermafrodita, mentre que el segon fa referència a la propietat de presentar els estams i el pistil soldats entre ells. En els compostos que no són cultes, aquests casos són més esporàdics i solen tenir el mateix significat (cf. coliflor i floricol, camalliga i lligacama, pedrapiquer i picapedrer).

La composició culta és particularment productiva en els llenguatges d’especialitat científics i tècnics; tanmateix, molts dels compostos cultes esdevenen paraules del lèxic comú pel fet que, amb el pas del temps, els conceptes que designen passen a formar part de la vida quotidiana: ecològic, radiografia, semàfor, telèfon, termòmetre. També es creen compostos d’aquesta mena dins el lèxic comú (aplaudímetre, digitocràcia, discoteca, rumorologia, verborrea). D’altra banda, algunes de les bases de la composició culta han passat a ser afixos derivatius. És el cas de arxi, neo o pseudo (arxifamós, neoromàntic, pseudointel·lectual) i de fic, convertit en -ífic o -ificar (terrorífic, intensificar).GIEC

En alguns casos, la popularització dels compostos cultes va acompanyada de truncament, com en crono o foto (de cronòmetre i fotografia, respectivament).

Els compostos cultes comparteixen una bona part de les propietats de la resta dels compostos, però presenten un conjunt de característiques pròpies.

a) Des del punt de vista fonològic, els compostos cultes presenten un sol accent de mot, que ve fixat per la base de la dreta: en homeoterm o miocardi, l’accent de mot en les síl·labes term i car és el propi dels constituents term i cardi; en termòmetre o cardiòpata, els constituents metre i pata fan que l’accent es desplaci, respectivament, a les síl·labes mo i o que els precedeixen.

En els compostos cultes, se sol mantenir accentuada la base de l’esquerra (com en [a]nglosaxó), a diferència del que s’esdevé en la resta de compostos, i, doncs, no s’hi produeixen fenòmens com ara la reducció vocàlica en síl·laba àtona. Amb tot, es donen casos en què hi ha vacil·lació, especialment quan el compost deixa de ser percebut com a tal (cf. cl[ɔ́]r i cl[u]roform en els parlars orientals o cl[o]roform en els occidentals).

b) Els constituents poden contenir afixos derivatius, com en anaerobiosi, format per anaerobi, amb el prefix an-, que expressa oposició. Però és poc habitual que la base de l’esquerra presenti sufixos lèxics, fet que només es dona en compostos adjectivals del tipus cientificotècnic, en què totes dues bases presenten el sufix àton -ic.

c) La base de l’esquerra sol anar seguida de vocal (i o o) si la dreta comença per consonant. Així, les bases d’origen llatí cida, fer, fug, grad o vor, entre altres, es combinen preferentment amb un primer element que pren la vocal i: homicida, aqüífer, ignífug, plantígrad, carnívor. Altrament, la vocal és normalment o (antropòfag, cardiograma, homòfob, neuròleg), malgrat que hi pot haver casos d’alternança (cf. batiscaf i batofòbia, taxidèrmia i taxonomia, etc.).

Si la base de la dreta comença per vocal, la base de l’esquerra no afegeix la vocal d’enllaç tant si és culta (cefalàlgia, elèctrode, metal·lúrgia, pediatre, vasectomia) com si no ho és (acidúria, alcoholèmia), excepte en el cas que la segona sigui un mot existent (bioindicador, genitourinari, magnetoòptic, radioactiu, termoelèctric). En canvi, trobem casos en què no hi ha vocal d’enllaç quan, d’acord amb el que hem dit, seria esperable: colecistitis, palingenèsia.

d) Pel que fa a la flexió, els compostos cultes no presenten marca de gènere explícita quan són masculins (audiòfon, biòtop, bolígraf) i tenen la marca a quan són femenins (cromosfera, hemorràgia, uricèmia).

Hi ha alguna base culta que pot aparèixer a la dreta en compostos nominals tant masculins (aeròlit, artroscopi, miocardi) com femenins (artroscòpia, saprolita, taquicàrdia), o pot presentar marques diferents per al mateix gènere segons el significat del compost. Aquest darrer és el cas de derm, que no té marca explícita en compostos nominals masculins que designen animals (equinoderm, paquiderm) i que presenta la marca a en compostos nominals masculins que designen una capa cel·lular (fel·loderma, micoderma, rizoderma).

e) Els compostos cultes poden tenir més de dues bases; de fet, en els llenguatges d’especialitat és relativament freqüent trobar compostos cultes de tres constituents (biotecnologia, clorofluorocarbur, cromolitografia, dulciaqüícola, miocardiopatia, tocoginecòleg, vitivinícola) o de més de tres (paleobiogeografia, eritroleucotrombocitèmia).


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona