5.2 Les propietats gramaticals del verb i les marques flexives verbals



aspecte
desinčncia verbal
increment incoatiu
mode verbal
temps
verb defectiu
vocal temātica

Els canvis associats a les propietats gramaticals del verb és el que coneixem com a flexió verbal, que dona lloc a paradigmes verbals, de vegades molt complexos i amb un cert grau de variació d’uns parlars a uns altres. El quadre 5.1 recull les propietats gramaticals del verb, amb exemples del verb cantar.

a) Les propietats de persona i de nombre, que s’expressen sempre d’una manera fusionada, manifesten la concordança del subjecte amb el verb. Diferenciem sis formes verbals segons la persona: la primera (1sg), la segona (2sg) i la tercera (3sg) del singular, d’una banda, i la primera (1pl), la segona (2pl) i la tercera (3pl) del plural, de l’altra.

Les formes de cortesia (vós, vostè i vostès) estableixen una concordança formal amb el verb que no coincideix amb la concordança de sentit i, concretament, amb el valor referencial dels pronoms. Referencialment, el pronom vós s’interpreta com una forma de segona persona del singular, però estableix concordança gramatical amb el verb en segona persona del plural: Vós penseu que tinc raó, padrí? D’altra banda, els pronoms vostè i vostès s’interpreten referencialment com a pronoms de segona persona del singular i del plural, respectivament, però estableixen concordança gramatical amb el verb en tercera persona, del singular o del plural, segons correspongui: Vostè creu que es curarà, doctor?; Tots vostès, com a representants polítics elegits democràticament, tenen una gran responsabilitat envers el poble que els ha escollit.

Totes les formes verbals tenen morfema de persona, llevat de les anomenades formes no finites, integrades per l’infinitiu (cantar, haver cantat), el gerundi (cantant, havent cantat) i les quatre formes del participi (cantat, cantada, cantats, cantades).

També presenta particularitats pel que fa a la persona el mode imperatiu, atès que és un mode apel·latiu amb el qual l’emissor expressa ordres, exhortacions, precs o suggeriments adreçats a l’interlocutor o interlocutors de l’acte de parla (la segona persona discursiva). Formalment, només presenta formes específiques en el cas de la segona persona del singular i del plural, que solen coincidir flexivament amb la tercera del singular i la segona del plural del present d’indicatiu, respectivament: beu (tu), beveu (vosaltres). La tercera persona del singular, la primera del plural i la tercera del plural de l’imperatiu es construeixen a partir de les persones paral·leles del present de subjuntiu: begui (ell, ella, vostè), beguem (nosaltres), beguin (ells, elles, vostès). Els imperatius de tercera persona (singular i plural), de fet, només s’associen als pronoms vostè i vostès, que designen l’interlocutor o els interlocutors, però concorden amb el verb en tercera persona.

En els verbs de la primera conjugació, la coincidència entre la segona persona del singular de l’imperatiu (calla, tu!) i la tercera persona del singular del present d’indicatiu (ell calla), que és gràfica i fònica en la major part dels parlars, queda reduïda a l’aspecte gràfic en alguns parlars nord-occidentals i valencians septentrionals. En aquests parlars, la -a final que apareix en moltes formes de tercera persona es pronuncia [e], però no la de l’imperatiu (call[a], tu! o call[ɛ], tu!, enfront de ell call[e]).

En les oracions imperatives negatives, el present de subjuntiu és el temps verbal que s’empra en totes les persones, llevat de la primera del singular: no beguis, no begui, no beguem, no begueu, no beguin.

b) Les distincions de temps, aspecte i mode també s’expressen d’una manera fusionada. La marca de temps permet orientar una situació respecte al moment de parla (per exemple, present, passat o futur), mentre que la d’aspecte fa referència a la temporalitat interna de la situació designada (per exemple, en curs de realització, delimitada o habitual). El mode fa referència a valors relacionats amb l’actitud de l’emissor respecte al que diu (per exemple, fet real o hipotètic). En la forma verbal cantava, per exemple, la marca -va representa la propietat de temps (passat o pretèrit), però també la d’aspecte (imperfectiu) i la de mode (indicatiu). Tenint en compte aquest fet, en general, en aquesta gramàtica s’usa l’expressió temps verbal per a referir-nos a la combinació d’un temps en sentit estricte amb un aspecte i un mode, i es parla, per exemple, del present d’indicatiu o de l’imperfet de subjuntiu.

En el quadre 5.2 es recullen els temps verbals simples, els compostos (amb l’auxiliar de perfet haver) i els perifràstics (amb l’auxiliar de passat va). Aquests temps verbals s’exemplifiquen a partir del verb cantar en la tercera persona del singular (o en la segona persona del singular en el cas de l’imperatiu). Cal tenir en compte que les formes que apareixen entre parèntesis són variants pròpies almenys d’una de les grans varietats de la llengua catalana i tenen una llarga tradició que ultrapassa els límits estrictes d’aquestes varietats.


c) La conjugació és una propietat gramatical que permet establir classes de verbs que segueixen uns patrons flexius determinats.

— Pertanyen a la primera conjugació els verbs que presenten un infinitiu acabat en -ar (saltar). Aquesta conjugació és la més nombrosa i estable, i l’única realment productiva.

— Pertanyen a la segona conjugació els verbs que tenen un infinitiu acabat en -re o -er àtones (perdre, esprémer, córrer) i en certs casos també un infinitiu acabat en -er tònica (haver, saber) i en -r (dir, dur, fer). Aquesta conjugació no és gaire productiva ni estable i presenta un nombre bastant reduït de verbs, entre els quals n’hi ha molts d’irregulars.

En la segona conjugació es constaten fenòmens d’interferència lingüística consistents en l’adopció del model de la tercera conjugació incoativa, que dona lloc a formes del tipus admitit, admitint, concebir, inclueixo, ocurrir o rebatir (en comptes de admès, admetent, concebre, incloc, ocórrer i rebatre). Aquests canvis de conjugació no són acceptables en els registres formals.

Pertanyen a la tercera conjugació els verbs que tenen un infinitiu acabat en -ir (dormir, servir). Aquesta conjugació presenta dues subclasses: la conjugació pura (sense increment del radical) i la conjugació incoativa (amb increment en algunes formes del present). L’increment del radical de la subclasse incoativa presenta variacions segons els parlars i de vegades segons la forma verbal (-eix-, -esc-, -ix-, -isc-). Podem observar la diferència entre les dues subclasses en les formes dorm i condueix de la tercera persona del singular del present d’indicatiu de dormir (conjugació pura) i conduir (conjugació incoativa). La conjugació incoativa és més productiva que la pura i inclou un nombre més gran de verbs.

En parlars valencians i baleàrics es mantenen com a purs una sèrie de verbs (i els seus derivats) que han adoptat el model incoatiu en la resta del domini: afegir (afig), confegir (config), fregir (frig), llegir (llig), refegir (refig), teixir (tix), tenyir (tiny) i vestir (vist en parlars valencians i vest en baleàrics); engolir (engul) i renyir (riny) en parlars valencians, i ferir (fer) i penedir-se (penet) en alguns parlars baleàrics. En alguerès, són purs engolir (ell  engul), fregir (ell frig), llegir (ell llig), tenyir (ell tiny) i vestir (ell vist).


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona