5.3.2 Les marques de conjugació i els segments de suport



aspecte
desinčncia verbal
increment incoatiu
mode verbal
temps
verb defectiu
vocal temātica

Els morfemes de conjugació són les marques que estan situades entre el radical i les desinències flexives. Es caracteritzen pel fet de no tenir un significat lèxic, com el radical, ni un significat gramatical, com les desinències flexives. En català acompleixen aquesta funció la vocal temàtica dels verbs de totes les conjugacions i l’increment incoatiu. En la mateixa posició, en alguns casos apareix una vocal e de suport o una d per a facilitar la pronúncia de certs segments consonàntics.

a) La vocal temàtica permet diferenciar tres grans conjugacions verbals. En termes molt generals, podem afirmar que la primera conjugació té com a vocal temàtica més característica la a (cantant); la segona conjugació, la e (batent, tement), i la tercera conjugació (pura o incoativa), la i (dormint, conduint). Aquestes vocals temàtiques bàsiques, tanmateix, alternen amb altres vocals, com podem comprovar en els exemples reproduïts en el quadre 5.4, en què la vocal temàtica apareix marcada en negreta.GIEC

Com es pot observar en el quadre 5.4, la tercera conjugació és la més regular, ja que presenta sistemàticament la vocal i; les altres dues tenen una distribució més complexa: en la primera conjugació predomina la vocal a, però també hi pot aparèixer la vocal e; en la segona conjugació predomina la vocal e, però també trobem en alguns casos les vocals i i u.GIEC

En determinades formes dels verbs de la primera conjugació es produeix una certa variació entre parlars que afecta la vocal temàtica. Així, en parlars baleàrics es manté l’antiga vocal a etimològica en la primera i segona persona del plural del present d’indicatiu (cantam, cantau) i, doncs, en la segona persona del plural de l’imperatiu (cantau), i en totes les de l’imperfet de subjuntiu (cantàs, cantassis, cantàs, cantàssim, cantàssiu, cantassin).

Els parlars valencians també tenen la vocal temàtica a en les formes d’imperfet de subjuntiu en -ra: cantara, cantares, cantara, cantàrem, cantàreu, cantaren.

Gairebé tots els verbs de la segona conjugació tenen formes amb accent en el radical en l’infinitiu (batre, beure, créixer, córrer, moldre, prendre, rebre, vèncer, etc.). Un grup reduït de verbs d’aquesta conjugació tenen, però, formes acabades en -er tònic, que alternen en alguns casos amb formes amb accent en el radical: cabre o caber, caldre o caler, doldre o doler, haver o heure, poder, saber, soler, voler, valdre o valer.GIEC

b) L’increment incoatiu és el morfema de conjugació característic d’un conjunt de verbs de la tercera conjugació. Aquest increment té un caràcter tònic i apareix immediatament després del radical en les formes que no tenen vocal temàtica. El quadre 5.5 mostra les variants de la conjugació incoativa comparada amb la pura.

L’increment incoatiu presenta variacions, segons els parlars, tant pel que fa a la vocal com pel que fa a la consonant o consonants que el constitueixen.

— En els parlars orientals, l’increment té la vocal e, pronunciada [έ] en els parlars centrals i en certs parlars baleàrics, i [ə́] en la resta dels baleàrics: 3sg serveix, 3pl serveixen.

— En els parlars occidentals, l’increment té, des d’antic, la vocal i (1sg servisc o servixo, 2sg servixes, 3sg servix, 3pl servixen; 1sg servisca, 2sg servisques, 3sg servisca, 3pl servisquen). Tanmateix, en els registres formals s’usen preferentment les formes amb e en els casos en què la vocal va seguida de la consonant palatal i no del grup consonàntic (per exemple, serveix en comptes de servix). n

— La consonant representada per la x alterna amb el grup -sc- (o -squ-) en la primera persona del singular del present d’indicatiu en parlars baleàrics (1sg servesc) i valencians (1sg servisc) i en les tres persones del singular i en la tercera del plural del present de subjuntiu en parlars baleàrics (1sg servesqui, 2sg servesquis, 3sg servesqui, 3pl servesquin) i valencians (1sg servisca, 2sg servisques, 3sg servisca, 3pl servisquen). També hi ha les variants del tipus servesca, que tenen un ús residual en parlars baleàrics, però que es retroben en usos molt formals en parlars valencians: La síndica de greuges ha assenyalat la conveniència que existesca un organisme encarregat de la defensa dels infants.

En els registres informals, s’han generat altres variants en alguns parlars valencians (1sg servixc; 1sg servixca, 2sg servixques, etc.) i en alguns parlars nord-occidentals (1sg servisso, 2sg servisses, etc.). Aquestes variants s’eviten en els registres formals. n

c) Algunes formes verbals presenten segments de suport, vocàlics o consonàntics, que faciliten la pronúncia de certes seqüències sil·làbiques; es tracta de la vocal de suport , realitzada [ə] o [e], segons els parlars, i la consonant d , com recull i exemplifica el quadre 5.6.

La vocal de suport e apareix en:

— La segona persona del singular del present d’indicatiu dels verbs de la segona i tercera conjugació per a evitar el contacte entre la -s de la desinència i sons iguals o pròxims, en concret, en els casos de radicals acabats en -ix ([ʃ] o [jʃ]), com conèixer o merèixer (coneixes, mereixes), en c ([s]), com tòrcer o vèncer (torces, vences); en g ([ʒ]/[d͡ʒ], segons els parlars), com fugir (fuges), en ss ([s]), com tossir (tusses), i en z o s ([z]), com brunzir o cosir (brunzes, cuses). Aquest fenomen també afecta tots els verbs de la tercera conjugació incoativa, a causa de la presència de l’increment del radical, acabat en -ix, com partir, resistir o servir (parteixes, resisteixes, serveixes).

— La segona i tercera persona del singular del present d’indicatiu dels verbs córrer, obrir i omplir i dels derivats de tots tres (concórrer, reobrir, reomplir): corres, corre; obres, obre; omples, omple; concorres, concorre; reobres, reobre; reomples, reomple.

En parlars baleàrics el verb omplir (i els seus derivats) no sol presentar cap vocal en aquestes persones (2sg umpls, 3sg umpl), semblantment al que ocorre en la primera persona del singular (umpl).OIEC Per la seva banda, el verb obrir (i els seus derivats) adopta formes sense vocal (2sg obrs, 3sg obr) o bé formes amb la vocal i, que es relaciona amb la vocal temàtica dels verbs de la tercera conjugació i que apareix també en la tercera persona del plural (2sg obris, 3sg obri, 3pl obrin). En valencià, les formes amb i es troben en totes les formes d’aquests verbs: 1sg òbric, 2sg obris, 3sg obri, 3pl obrin; 1sg òmplic, 2sg omplis, 3sg ompli, 3pl omplin. El mateix ocorre en alguerès excepte en la primera persona del singular, que no presenta cap vocal: 2sg obris, 3sg obri, 3pl obrin (però 1sg obr); 2sg umplis, 3sg umpli, 3pl umplin (però 1sg umpl).

— La tercera persona del plural del present d’indicatiu dels verbs de la segona (batre, témer) i tercera conjugació (dormir), per a facilitar la pronúncia de la -n darrere de la consonant final del radical: baten, temen, dormen.

— Els infinitius amb accent en el radical de la segona conjugació amb el radical acabat en consonant o en la semivocal u ([w]). En aquest cas, la vocal de suport pot aparèixer en posició final: batre, perdre, rompre; beure, moure. En la resta de casos, la vocal de suport apareix entre el radical i la r de l’infinitiu per a evitar-ne el contacte: témer, vèncer, créixer.

— El futur i el condicional dels verbs de la segona conjugació amb l’infinitiu acabat en -er àton: teme, temeria; vence, venceria; creixe, creixeria, etc.

Certs verbs presenten una consonant d que permet evitar el contacte entre una l o n i una r. Es tracta dels infinitius amb accent en el radical i les formes de futur i de condicional dels verbs de la segona conjugació amb el radical acabat en -l o -n: moldre, mold, moldria; romandre, romand, romandria, i la resta de persones del futur i el condicional d’aquest tipus de verbs.

També presenten aquesta consonant de suport el futur i el condicional dels verbs tenir i venir, i els derivats de l’un i l’altre: tind, tindria; vind, vindria; mantind, mantindria; pervind, pervindria, etc., fet que ha originat els infinitius alternatius tindre i vindre.

Actualitzaciķ: 25/06/2019


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona