5.4.1 Formes verbals amb l'auxiliar haver



aspecte
desinčncia verbal
increment incoatiu
mode verbal
temps
verb defectiu
vocal temātica

La major part de les formes simples tenen com a correlat de perfet una forma composta integrada per l’auxiliar haver, conjugat en el temps verbal simple, i el participi corresponent al verb conjugat. El present canta, per exemple, té com a correlat el perfet ha cantat, i el futur cantarà té com a correlat el futur perfet haurà cantat. En el quadre 5.9 podem veure les correspondències entre els temps verbals simples i els correlats paral·lels compostos, exemplificats amb el verb cantar (en la tercera persona del singular per als temps verbals finits).

No tenen formes compostes ni l’imperatiu ni el participi: l’imperatiu, perquè designa ordres que s’han de realitzar posteriorment a l’acte de parla i no admet, lògicament, el valor d’anterioritat o de perfet propi de les formes compostes; el participi, perquè ja té implícit el valor d’anterioritat.

El quadre 5.10 recull les diferents formes compostes exemplificades amb el verb cantar.Podem veure que, en general, l’auxiliar de perfet es conjuga com els verbs de la segona conjugació. En algun cas, tanmateix, mostra alguna especificitat.

a) L’auxiliar del perfet d’indicatiu té formes monosil·làbiques en totes les persones: 1sg he, 2sg has, 3sg ha, 1pl hem, 2pl heu, 3pl han.

En la primera i segona persona del plural pot presentar també les formes antigues bisil·làbiques havem i haveu, respectivament. Aquestes formes són residuals en la llengua oral, i en la llengua escrita poden aparèixer en els registres marcadament formals.

b) L’auxiliar de perfet de subjuntiu presenta formes amb la vocal -i en la major part dels parlars (1sg hagi, 2sg hagis, 3sg hagi, 1pl hàgim, 2pl hàgiu, 3pl hagin), però formes amb -a (o -e- seguida de consonant) en valencià i en menor mesura en alguns parlars nord-occidentals i residualment en alguns de baleàrics (1sg haja, 2sg hages, 3sg haja, 1pl hàgem, 2pl hàgeu, 3pl hagen).

Notem que, a diferència del que ocorre amb el present d’indicatiu de les conjugacions regulars, l’auxiliar de perfet presenta formes amb accent en el radical i sense vocal temàtica en la primera i segona persona del plural (hàgim o hàgem, hàgiu o hàgeu). L’estranyesa d’aquestes formes respecte dels models de conjugació ha generat les variants 1pl haguem, 2pl hagueu, que segueixen patrons més regulars (són formes amb accent en la desinència, amb vocal temàtica i sense marca de temps), però que s’eviten en els registres formals. n

c) L’auxiliar del condicional perfet pot tenir dues formes diferents. La més general en l’actualitat es construeix amb la marca -ria (-rie- seguida de consonant o de la semivocal u [w]), pròpia del condicional simple: 1sg hauria, 2sg hauries, 3sg hauria, 1pl hauríem, 2pl hauríeu, 3pl haurien. Juntament amb aquesta forma, n’hi ha una altra que es construeix amb el radical acabat en consonant velar, la vocal temàtica e i la marca -ra (-re- seguida de consonant o de la semivocal u [w]): 1sg haguera, 2sg hagueres, 3sg haguera, 1pl haguérem, 2pl haguéreu, 3pl hagueren.

Notem que, quan l’auxiliar pren aquesta segona forma, coincideixen la segona persona del singular i les tres persones del plural del condicional perfet i del passat anterior d’indicatiu (hagueres cantathaguérem cantathaguéreu cantathagueren cantat). A més, coincideixen totes les persones amb el plusquamperfet de subjuntiu en -ra/-re- del valencià (haguera cantathagueres cantat, etc.), temps verbal que, de fet, prové històricament del condicional perfet.

d) L’auxiliar del plusquamperfet de subjuntiu presenta les mateixes variants que s’han analitzat abans per a l’imperfet de subjuntiu: formes amb -s o -ssi-, segons la persona, en la major part dels parlars (1sg hagués, 2sg haguessis, 3sg hagués, 1pl haguéssim, 2pl haguéssiu, 3pl haguessin); formes amb -sse- en els parlars valencians més septentrionals, en alguns parlars nord-occidentals i d’una manera residual en alguns de baleàrics (2sg haguesses, 1pl haguéssem, 2pl haguésseu, 3pl haguessen), i formes amb -ra (-re- seguida de consonant) en la major part del valencià (1sg haguera, 2sg hagueres, 3sg haguera, 1pl haguérem, 2pl haguéreu, 3pl hagueren).

En la llengua antiga, els temps de perfet podien prendre l’auxiliar ser, que era l’habitual amb verbs inacusatius i reflexius, i en aquest cas el participi concordava en gènere i nombre amb el subjecte: és anada (‘(ella) ha anat’), s’eren enrabiats (‘(ells) s’havien enrabiat’). Aquest ús encara perviu avui d’una manera més o menys residual en alguns parlars, sobretot en alguerès i en septentrional (en aquest cas, en alternança amb les formes amb l'auxiliar haver). També es troba en alguna expressió estereotipada, com On s’és vist, amb què s’expressa enuig o sorpresa: On s’és vist que un fill tracti així els seus pares; On s’és vist rebre’ls de tan mala gana. D’altra banda, en els temps construïts amb l’auxiliar haver el participi establia concordança amb el complement directe, fenomen del qual queda un reflex en la llengua actual quan el complement directe és un pronom feble anteposat al verb, sobretot si és femení: L’ha trencada, la cadira?; Però les has trencades totes? Aquesta concordança sol mantenir-se en els registres formals.


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona