5.5 Els verbs irregulars



aspecte verbal
desinčncia verbal
increment incoatiu
mode verbal
temps
verb defectiu
vocal temātica

Es consideren irregulars els verbs que no segueixen plenament els paradigmes considerats model, que han estat exemplificats fins ara amb els verbs cantar (primera conjugació), batre i témer (segona conjugació), dormir (tercera conjugació pura) i servir (tercera conjugació incoativa). La irregularitat és una qüestió de grau, ja que alguns verbs irregulars sols es diferencien en una forma del verb model que els correspon, mentre que d’altres presenten particularitats en moltes formes del paradigma.

Tots els verbs de la primera conjugació tenen un caràcter regular, a excepció del verb dar, que és defectiu; el verb estar, que presenta formes amb terminacions de la segona conjugació (estigué, estigués), i el verb anar, que té dos radicals, va- i an- (va, vas, etc.; anava, aniries, etc.) i inclou formes amb la vocal temàtica pròpia de la tercera conjugació (aniré, aniria).

Dins la tercera conjugació són regulars la majoria dels verbs incoatius i una bona part dels purs. La segona conjugació, finalment, té un alt grau d’irregularitat; de fet, hi són més nombrosos els verbs amb alguna irregularitat que no pas els que segueixen el patró considerat regular.

Pel que fa a les irregularitats que presenten aquests verbs trobem alternances que poden afectar el radical, la vocal temàtica o les desinències flexives. Les principals irregularitats s’exemplifiquen en el quadre 5.12 i s’expliquen en els apartats següents.

D’altra banda, trobem els verbs anar, fer, haver i ser (o ésser), usats molt freqüentment i que presenten una gran quantitat de formes irregulars. Aquests verbs presenten alternances vocàliques i consonàntiques en el radical difícilment sistematitzables i en alguns casos adopten desinències flexives irregulars. A més, adopten formes monosil·làbiques atípiques en el paradigma del present d’indicatiu, com mostra el quadre 5.13, en què es marquen en gris les formes bisil·làbiques.

— Els verbs fer, haver i ser (o ésser) tenen formes monosil·làbiques en totes les persones del paradigma de present d’indicatiu.

— El verb anar té formes monosil·làbiques en el present d’indicatiu, llevat de la primera i segona persona del plural.

En els apartats següents, descriurem les irregularitats més generals i sistematitzables. Per a exemplificar les que s’estenen a tot un temps verbal emprarem, per economia, únicament la tercera persona del singular, i en el cas del participi, la forma masculina singular. Per exemple, escrigué, per al passat simple de escriure, i escrit, per al participi d’aquest verb.

 

apartat següent 


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat -Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018
Tercera ediciķ - agost 2021

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona