5.5.1 Verbs amb alternances en el segment final del radical



aspecte verbal
desinčncia verbal
increment incoatiu
mode verbal
temps
verb defectiu
vocal temātica

La major part dels verbs irregulars de la segona conjugació no tenen cap marca vocàlica en la primera persona del singular del present d’indicatiu (absolc, escric, visc) i presenten alternances en els segments finals del radical (crec/creus/creiem) o, en algun cas, formes sense consonant final ().

Les alternances que es donen al final del radical varien en cada cas, però la major part dels verbs es corresponen a quatre grups principals: verbs que en algunes formes tenen un radical acabat en consonant velar [k] o [ɡ] (com beure, coure, prendre i conèixer), verbs amb el radical acabat en [sk] (com viure), verbs amb el radical acabat en consonant palatal (com veure) i verbs amb el radical acabat en la semivocal [j] (com caure i seure). El quadre 5.14 recull els quatre models de variació.GIEC

a) La majoria dels verbs amb el radical acabat en consonant velar segueixen el patró de beureV i presenten formes velaritzades en la primera persona del singular del present d’indicatiu (bec), en el present de subjuntiu (begui o bega), en el passat simple (begué), en l’imperfet de subjuntiu (begués o beguera) i també en el participi, si adopta les terminacions regulars -ut/-uda (begut, beguda), però no si té formes irregulars amb accent en el radical, com el participi irregular entès. A més de beure, tenen formes velaritzades en tots els casos esmentats verbs com caureV (que també té formes amb radical en [j]), doler o doldreV, jeure o jaureV, tenir o tindreV, valer o valdreV i venir o vindreV. I en tots els casos, excepte en el participi, verbs com entendreV, fondreV, moldreV, pondreV, prendreV i respondreV.

En valencià (excepte en septentrional), en parlars baleàrics i en alguerès, també tenen formes velars en tots els casos els verbs fènyer (fenc), pertànyer (pertanc), plànyer (planc) i complànyer (complanc). En canvi, en la resta de parlars, en què la primera persona del singular del present d’indicatiu té la marca -o (o -i), aquests verbs són regulars i únicament, segons els parlars, l’antiga forma velaritzada alterna amb la forma moderna regular en el participi: fengut i fenyut, pertangut i pertanyut, plangut i planyut, complangut i complanyut. En parlars baleàrics també tenen formes velaritzades els verbs atènyer (atenc), empènyer (empenc), espènyer i estrènyer (i derivats), llevat del participi.

En els parlars valencians també segueix aquest model el verb córrer (i derivats). En els altres parlars, però, aquest verb té una distribució irregular, ja que les formes velaritzades únicament apareixen en el passat simple d’indicatiu (corregué), en l’imperfet de subjuntiu (corregués), en el participi (corregut) i, optativament, en la primera i segona persona del plural del present de subjuntiu (correm o correguem, correu o corregueu).

En el cas dels verbs cabre saber, la velarització de l’infinitiu (capiguersapiguer) es propaga al gerundi (capiguentsapiguent), el participi (capigutsapigut), el passat simple (capiguésapigué, etc.) i l’imperfet de subjuntiu (capiguéssapigués, etc.).

Juntament amb els verbs que adopten un patró de distribució regular de les formes velaritzades, n’hi ha uns quants que presenten algunes especificitats, com escriure (i els seus derivats), dir, poder, tenir, voler, sabercabre i ser (o ésser), segons mostra el quadre 5.15, on es diferencien les formes velaritzades (en cursiva) de les no velaritzades (en rodona).

Quadre 5.15
Verbs amb especificitats en les formes velaritzades

Entre les particularitats quant a la distribució de formes velars, respecte al model regular de velarització representat per beure, podem destacar-ne les següents:

— escriureV (i els seus derivats) presenta formes velaritzades i no velaritzades en el passat simple (escrigué/escriví) i l’imperfet de subjuntiu (escrigués o escriguera/escrivís);

— dirV, poderV, tenirV (i altres verbs amb la marca -s en la segona persona del singular de l’imperatiu) presenten formes velaritzades també en l’imperatiu (digues, digueu; pugues, pugueu; tingues, tingueu);

— volerV presenta formes velaritzades també en l’imperatiu (vulgues, vulgueu) i no té forma velaritzada en la primera persona del present d’indicatiu (vull);

— saberV només té formes velaritzades en el present de subjuntiu (sàpiga) i en l’imperatiu (sàpigues, sapigueu), i cabreV, en el present de subjuntiu (càpiga).

En parlars valencians i en eivissenc, es mantenen les formes antigues sense consonant velar (sàpia i càpia), per bé que en els registres formals s’estén l’ús de les velaritzades.

— ser (o ésser)V té formes velaritzades en la primera persona del singular del present d’indicatiu (soc), en el present de subjuntiu (sigui o siga), en l’imperatiu (sigues, sigueu) i en la variant sigut del participi, però no en el passat simple (fou) ni en l’imperfet de subjuntiu (fos).

En els parlars baleàrics i septentrionals, tanmateix, la primera persona del singular del present d’indicatiu (som) no velaritza, ni tampoc ho fa en alguerès (so).

En la llengua parlada es pot constatar una certa tendència a una generalització de la consonant g a formes del paradigma dels verbs velaritzats diferents de les analitzades fins ara. En concret, en comptes de la forma no velaritzada pròpia dels registres formals, la consonant pot aparèixer en els registres informals en les formes següents: n

— En la primera i segona persona del plural del present d’indicatiu: beguem, begueu (en comptes de bevem, beveu); riguem, rigueu (en comptes de riem, rieu); moguem, mogueu (en comptes de movem, moveu). 

— En la segona persona del plural de l’imperatiu: begueu, rigueu, mogueu (en comptes de beveu, rieu, moveu). 

— En el gerundi: beguent, riguent, caiguent (en comptes de bevent, rient, caient). 

— En els infinitius que acaben en la terminació tònica -er: poguer, sapiguer, volguer, valguer, haguer (en comptes de poder, saber, voler, valer, haver).

Aquesta tendència a generalitzar la consonant velar [ɡ], que varia segons els parlars, no és acceptable en els registres formals. n

b) Els verbs amb radicals acabats en el grup [sk] tenen en molts casos un comportament equivalent al dels verbs amb formes velaritzades. El verb viureV té formes amb el grup [sk] en la primera persona del singular del present d’indicatiu (visc), en el present de subjuntiu (visqui o visca), en el passat simple (visqué), en l’imperfet de subjuntiu (visqués) i en el participi (viscut).

La mateixa distribució de formes amb [sk] presenten verbs com ara créixerV, merèixerV i néixer o nàixerV en gran part del valencià, en baleàric i en alguerès, parlars que no tenen marca vocàlica en la primera persona del singular del present d’indicatiu (cresc, meresc, nesc o nasc): cresc, cresca, cresqué, cresqués, crescut, per exemple. En canvi, els parlars en què la primera persona del singular del present d’indicatiu té marca vocàlica (creixo, mereixo, neixo o naixo) han regularitzat la major part del paradigma a partir del radical acabat en la consonant palatal [ʃ] (creixi, creixé, creixés), i les formes amb l’antic grup consonàntic [sk] únicament es mantenen en el participi (crescut), i d’una manera residual en el passat simple (cresqué), en l’imperfet de subjuntiu (cresqués) i en la primera i segona persona del plural del present de subjuntiu (cresquem, cresqueu).

La proximitat formal existent entre alguns verbs velaritzats i els verbs amb el radical en [sk] explica, d’altra banda, que es donin canvis d’una classe a l’altra, no acceptables en els registres formals. El verb complaure, per exemple, adopta a vegades les formes analògiques amb el grup [sk] (per exemple, complasc, complasqui, complascut) en lloc de les velaritzades (complac, complagui, complagut); i el mateix s’esdevé amb el verb parèixer i els seus derivats en alguns parlars baleàrics. Paral·lelament, els verbs aparèixerconèixer (i llurs derivats), en els registres informals, poden presentar formes amb consonant palatal en la primera persona del singular del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu (apareixo, apareixi; coneixo, coneixi), en lloc de les formes velaritzades (aparec, aparegui; conecconegui).

c) La distribució dels radicals amb consonant palatal que apareixen en els verbs anar, fer, haver i veure és més irregular, com es mostra en el quadre 5.16.

Quadre 5.16
Formes palatalitzades dels verbs anar, fer, haver i veure

— El verb veureV té formes acabades en consonant palatal en la primera persona del singular del present d’indicatiu (veig), en tot el present de subjuntiu (vegi o veja) i en l’imperatiu (2sg veges, 2pl vegeu).

— El verb auxiliar i modal haverV té formes palatalitzades en el present de subjuntiu (hagi o haja) i, en alguns parlars, en la primera persona del singular del present d’indicatiu quan es comporta com a modal en la perífrasi d’obligació «haver de + infinitiu» (haig, com en Haig/He de fer el que em manen), però no quan es comporta com a auxiliar (he, com en He fet el que em manaven).

— El verb anarV té formes palatalitzades en la primera persona del singular del present d’indicatiu (1sg vaig) i en totes les persones del singular i en la tercera del plural del present de subjuntiu (1sg vagi o vaja, 2sg vagis o vages, 3sg vagi o vaja, 3pl vagin o vagen).

— El verb ferV palatalitza la primera persona del singular del present d’indicatiu (faig). En canvi, no palatalitza el present de subjuntiu, que té formes amb [s] (1sg faci, 2sg facis, 3sg faci, 3pl facin) o sense consonant final de radical (1pl fem, 2pl feu). Així doncs, no són acceptables en els registres formals les formes palatalitzades del present de subjuntiu 1sg fagi, 2sg fagis, 3sg fagi, 3pl fagin. n

En els parlars baleàrics, en algun de valencià i en alguerès, però, el verb fer té un radical acabat en [s] en la primera persona del singular del present d’indicatiu: faç (el qual es retroba en baleàric i en alguerès en la primera i segona persona del plural del present de subjuntiu: 1pl facem, 2pl faceu).

d) Presenten un radical acabat en la semivocal [j] (gràficament -i-) en diferents formes del paradigma uns quants verbs de la segona conjugació, com recull el quadre 5.17.

— Trobem un radical acabat en la semivocal [j] en la primera i segona persona del plural del present d’indicatiu, en la segona persona del plural de l’imperatiu (que coincideix amb la mateixa persona del present d’indicatiu) i en el gerundi de la major part de verbs amb infinitiu acabat en -aure o -eure, com, per exemple, traiem, traieu, traient; seiem, seieu, seient o veiem, veieu, veient.

En aquestes formes, la semivocal s’hi va introduir per a evitar el contacte que es produïa, en les formes antigues i encara actualment en ús en certs parlars valencians i en tortosí, entre la vocal final del radical i la vocal temàtica: caure (caem, caeu, caent), creure (creem, creeu, creent), jaure (jaem, jaeu, jaent), seure (seem, seeu, seent), traure (traem, traeu, traent) i veure (veem, veeu, veent). En els registres formals, s’estén l’ús de les formes amb la i semivocal [j].

— També trobem un radical acabat en la semivocal [j] en les formes d’imperfet irregular amb accent en el radical (queia, creia, jeia, seia, reia, veia) i també en els imperfets dels verbs dir, dur, fer i riure: deia, duia, feia, reia.GIEC

En parlars baleàrics, la primera persona del plural del present d’indicatiu inclou la semivocal, així com la segona persona del plural del present d’indicatiu i de l’imperatiu, que també presenten una -s final, en lloc de la -u característica de la segona persona del plural: caure (queim, queis), creure (creim, creis), jeure (jeim, jeis), seure (seim, seis), treure (treim, treis), veure (veim, veis), dur (duim, duis), fer (feim, feis) i riure (reim, reis). El verb dir adopta formes semblants en la primera i segona persona del plural del present d’indicatiu (deim, deis), però no en la segona persona del plural de l’imperatiu (digau, o bé digueu en eivissenc).

En alguns parlars valencians i nord-occidentals, en els registres informals les formes de l'imperfet d'indicatiu de ferveure no tenen i antihiàtica (fea, féem, feen, vees, véeu); semblantment, no tenen e les formes de l'imperfet de dir o riure (dia, díem, dien, ries, ríeu). Aquestes pronúncies s'eviten en els registres formals.

e) Tot i que la variació en el segment final del radical es dona sobretot en els verbs de la segona conjugació, hi ha també algun cas de variació en verbs d’altres conjugacions.

— En la llengua general, aquestes irregularitats es limiten, d’una banda, al verb pruir i, de l’altra, al verb lluir (i els seus derivats), però únicament quan té el significat de ‘emetre llum’ i es conjuga segons el model de la tercera conjugació puraV, però no si té significat figurat (com quan significa 'palesar', 'donar a conèixer' o 'sortir airós de quelcom que s'ha emprès de fer'), cas en què segueix la conjugació incoativa. Aquests verbs tenen un radical acabat en la vocal -u (pru-, llu-) en la majoria de formes (pruir, pruïa, pruirà, etc.; lluir, lluïa, lluirà, etc.) i un radical amb uu (pruu, lluu) en la segona i tercera persona del singular del present d’indicatiu i la segona persona del singular de l’imperatiu (pruu, lluu), encara que en aquests casos també són acceptables les formes només amb u: 2sg pruus o prus, 3sg pruu o pru, i 2sg lluus o llus, 3sg lluu o llu, per al present d’indicatiu, i 2sg pruu o pru, i 2sg lluu o llu, per a l’imperatiu. n La mateixa alternança es dona en la primera persona del singular del present d’indicatiu en els parlars sense marca vocàlica: pruu o pru, lluu o llu.

— El verb de la segona conjugació dur (i endur-se) també presenta les mateixes irregularitats en la segona i tercera persona del singular del present d’indicatiu: duus o dus, duu o du, i en la segona persona del singular de l’imperatiu (duu o du, i duus o dus en valencià).

En parlars baleàrics, tenen la semivocal palatal [j] en la primera persona del singular del present d’indicatiu els verbs de la primera conjugació amb el radical acabat en les vocals -e i -i en la resta de formes del paradigma (menysprei de menysprear, confii de confiar); paral·lelament, tenen la semivocal velar [w] en la primera persona del singular del present d’indicatiu els verbs de la primera conjugació amb el radical acabat en les vocals -o i -u en la resta de formes del paradigma (incou de incoar, suu de suar). No pertanyen a aquest grup els verbs amb el radical acabat gràficament en -i o -u precedides de vocal (remei de remeiar, creu de creuar), atès que aquestes i i u gràfiques no corresponen, en realitat, a una vocal, sinó a una semivocal. Notem, finalment, que en el cas dels verbs amb un infinitiu acabat en -guar o -quar el diftong es resol gràficament amb la terminació -uo (enaiguo de enaiguar, adequo de adequar).

 

apartat següent 


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat -Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018
Tercera ediciķ - agost 2021

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona