5.5.2 Verbs amb alternances vocàliques en el radical



aspecte verbal
desinčncia verbal
increment incoatiu
mode verbal
temps
verb defectiu
vocal temātica

Alguns dels verbs amb més formes irregulars de la segona conjugació i un petit grup de la tercera conjugació pura presenten alternances vocàliques en el radical. En les formes més habituals alterna una e amb una i o una o amb una u, tot i que també pot alternar una a amb una e o una i i una e amb una o, com recull i exemplifica el quadre 5.18.

a) L’alternança entre les vocals e i i es dona principalment en els verbs tenirV (o tindre) i venirV (o vindre), que tenen un radical amb la vocal i en les formes velaritzades i en el futur i el condicional, mentre que presenten un radical amb la vocal e en la resta del paradigma. Aquesta alternança vocàlica es pot constatar en les formes de la primera i segona persona del singular del present d’indicatiu: tinc i tens, vinc i vens.

En els parlars baleàrics, en canvi, no hi ha variació i totes les formes del paradigma d’aquests verbs tenen un radical amb la vocal e; per exemple, tenc, tengui, tendré, etc., venc, vengui, vendré, etc.,  per les més generals tinc, tingui, tindré, etc., vinc, vingui, vindré, etc.

Els verbs saber i cabre també tenen una i davant de les formes velaritzades, que es restringeixen al present de subjuntiu (sàpiga, càpiga) i a la segona persona (del singular i del plural) de l’imperatiu en el cas de saber (sàpigues, sapigueu). Es tracta, però, de formes que presenten altres irregularitats, com la p intervocàlica, en lloc de la b general. La i, a més, també es troba en les formes antigues no velaritzades que es mantenen en parlars valencians i en eivissenc: sàpia, càpia.

En alguns verbs de la tercera conjugació pura (eixirV), el radical presenta una i en les formes amb accent en el radical (ix) i una e en les formes amb accent en la desinència (eixim). A més de eixir i derivats, altres verbs també presenten aquesta alternança, però només quan es conjuguen com a purs, circumstància que es produeix en parlars valencians i baleàrics, amb diferències d’abast geogràfic segons els verbs. En concret, aquesta alternança es troba en els verbs afegir (3sg afig, 1pl afegim), confegir (3sg config, 1pl confegim), fregir (3sg frig, 1pl fregim), llegir (3sg llig, 1pl llegim), refegir (3sg refig, 1pl refegim), teixir (3sg tix, 1pl teixim) i tenyir (3sg tiny, 1pl tenyim), i només en parlars valencians, en els verbs renyir (3sg riny, 1pl renyim) i vestir (3sg vist, 1pl vestim).

b) L’alternança entre les vocals o i u es dona principalment en els verbs poderV i volerV, que tenen formes amb la vocal u en la primera persona del singular del present d’indicatiu i en el present de subjuntiu i formes amb la vocal o en la resta del paradigma.

En els parlars orientals, en què no es diferencia la o de la u en síl·laba àtona, l’oposició sols s’estableix en les formes amb accent en el radical (vull amb [ú] enfront de vols amb [ɔ́], per exemple)
, mentre que en les formes amb accent en la desinència l’oposició és purament gràfica, ja que les dues vocals es pronuncien com a [u]: volem (pronunciat v[u]lem) i vulguem, per exemple
. El mateix ocorre en els parlars en què, tot i pronunciar la o en síl·laba àtona, la tanquen seguida de i tònica (com en podia, pronunciat p[u]dia)
o de consonant velar (com en pogués, pronunciat p[u]gués)
.

En alguns verbs de la tercera conjugació pura (collirV), el radical presenta una u en les formes amb accent en el radical (cull) i una o en les formes amb accent en la desinència (collim). A més del verb collir, presenten aquesta alternança els verbs cosir (3sg cus, 1pl cosim), escopir (3sg escup, 1pl escopim), sortir (3sg surt, 1pl sortim) i tossir (3sg tus, 1pl tossim), i també el verb omplir en els parlars baleàrics (3sg umpl, 1pl omplim) i en alguerès (3sg umpli, 1pl omplim), i quan es conjuga com a pur, com es fa en parlars valencians i en alguerès, també engolir (3sg engul, 1pl engolim).

L’alternança u/o és purament gràfica en els parlars que no diferencien aquestes vocals en posició àtona i en aquells en què la o es tanca per efecte d’una i o d’una consonant velar posteriors, per tal com en tots dos casos la pronúncia és [u], sigui tònica o àtona.

c) L’alternança entre les vocals a i e apareix en el verb saberV i en l’auxiliar haverV, que tenen un radical amb la vocal e en la primera persona del singular del present d’indicatiu i presenten la vocal a en altres formes del paradigma: sé (però saps, sap, etc.), he (però has, ha, etc.).

El verb haver també té la vocal e en la primera i segona persona del plural del present d’indicatiu (hem i heu), per bé que d’una manera residual també es mantenen les formes antigues havem i haveu. Notem que en molts parlars, d’altra banda, aquest verb té la forma haig en la primera persona del singular del present d’indicatiu quan es comporta com a modal en la perífrasi d’obligació «haver de + infinitiu» (per exemple, Haig d’anar-hi, al costat de He d’anar-hi).

d) L’alternança entre les vocals a i i apareix en el verb estarV, que presenta una vocal i davant de la consonant velar de les formes velaritzades (estic, estiguem, estigueu) i una vocal a en la resta de formes del paradigma (estava, esta, estaria).

e) L’alternança entre les vocals e i o apareix en el verb ser, que presenta la vocal i, tònica o àtona, en quasi totes les formes velaritzades (sigui o siga, sigut), excepte en la primera persona del singular del present d’indicatiu (soc). En les formes amb el radical començat per s, aquesta i contrasta amb la vocal o de la primera persona del singular i de les tres persones del plural del present d’indicatiu (1sg soc, 1pl som, 2pl sou, 3pl són) i amb la e de la resta de casos, que es concreten en el futur (se), en el condicional (seria), en l’infinitiu ser i en el gerundi sent (o essent).

f) Uns quants verbs de la segona conjugació tenen un infinitiu amb la vocal e en parlars orientals i en alguns de nord-occidentals (jeure, treure, heure, néixer i péixer), però mantenen la vocal a etimològica en parlars occidentals, especialment els valencians (jaure, traure, haure, nàixer i pàixer).

— En parlars occidentals, aquests verbs presenten la vocal a d’una manera sistemàtica en tot el paradigma en el cas dels verbs haureV, nàixerV i pàixer, i d’una manera molt general en el cas dels verbs jaureV i traureV, amb certes excepcions, com el participi tret.

— En els parlars orientals i en alguns de nord-occidentals, en canvi, s’estableix una alternança entre les formes amb accent en el radical, que tenen e (2sg jeus, 3sg jeu, per exemple), i les formes amb accent en la desinència, que tenen a (1pl jaiem, 2pl jaieu, per exemple), realitzada [ə] en els parlars orientals.

Cal parar atenció, doncs, a la grafia de les formes amb accent en la desinència dels verbs jeure, treure, heure, néixer i péixer: la vocal neutra que s’hi pronuncia en els parlars orientals no s’escriu amb e, com podrien fer pensar les formes amb accent en el radical, sinó amb a: traiem, traieu; trauré, trauràs, etc.; trauria, trauries, etc.; tragués, traguessis, etc.; traient.OIEC n

 

apartat següent 


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat -Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018
Tercera ediciķ - agost 2021

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona