5.5.4 Els imperatius irregulars



aspecte verbal
desinčncia verbal
increment incoatiu
mode verbal
temps
verb defectiu
vocal temātica

Els imperatius de la segona persona (del singular i del plural) tenen, en general, unes formes idèntiques a la tercera persona del singular i la segona del plural del present d’indicatiu, com mostra el quadre 5.23.

Quadre 5.23
Formes coincidents d'imperatiu i present d'indicatiu

 

Tanmateix, hi ha un conjunt de verbs de la segona conjugació, o amb formes vinculades a aquesta conjugació, que presenten algun tipus d’irregularitat en la formació de l’imperatiu, com mostra el quadre 5.24.

a) En uns quants verbs irregulars, l’imperatiu adopta formes semblants a les de la segona persona (del singular i del plural) del present de subjuntiu, però amb la terminació -es en la segona persona del singular (i no amb la terminació -is típica del subjuntiu en la majoria de parlars). Tenen aquestes formes d’imperatiu, en algun cas en alternança amb d’altres, els verbs dir (digues, digueu), estar (estigues, estigueu), poder (pugues, pugueu), saber (sàpigues, sapigueu), ser (sigues, sigueu), tenir (tingues, tingueu), veure (veges, vegeu) i voler (vulgues, vulgueu).

La terminació -es de la segona persona del singular es manté en certs parlars, especialment valencians, i és general en el cas del verb saber (sàpigues). Aquest verb manté les formes antigues no velaritzades en parlars valencians (2sg sàpies, 2pl sapieu).

En parlars valencians i baleàrics, el verb estar té també formes no velaritzades (2sg està, 2pl esteu i estau). En el cas del valencià, es dona només en l'ús pronominal: Està-te quiet, home!; Esteu-vos tranquils, que tot s’arreglarà. En baleàric, l'ús és no pronominal: Està quiet, home!Estau tranquils, que tot s’arreglarà

b) Hi ha altres verbs que també tenen una -s en la segona persona del singular, però amb un radical que no coincideix amb el del present de subjuntiu. Es tracta, concretament, dels verbs anar (ves) i fer (fes).

També té forma en -s en la segona persona del singular el verb veure (ves, al costat de la forma veges), emprada sovint en construccions expressives: Ves!, què hi farem?; Ves per on, ara diu que no ha estat ell. En la segona persona del plural, té la forma veieu, coincident, com és habitual, amb la segona persona del plural del present d’indicatiu (i, doncs, amb les mateixes variants formals: veeu, en parlars valencians, i veis, en parlars baleàrics). El verb pronominal veure-hi (‘tenir el sentit de la vista’) fa l’imperatiu 2sg veu-hi i 2pl veieu-hi.GIEC

En parlars valencians cal afegir-hi el verb dur, amb les variants duus o dus (en els altres parlars, duu o du), i el verb dir (en aquest cas, també en nord-occidental), que, al costat de la forma velaritzada de segona persona del singular digues, presenta la variant informal dis, emprada en usos pronominals: Dis-me què vols; Dis-li-ho tu, si goses. Notem, encara, la forma fe, en lloc de fes, en parlars baleàrics.

c) Hi ha verbs en què la segona persona del singular de l’imperatiu manté una -n final que ha desaparegut de la tercera persona del singular del present d’indicatiu. Aquest fenomen afecta el verb tenir, els seus derivats i compostos (abstenir-se, atenir-se, contenir, detenir, entretenir, mantenir, menystenir, obtenir, retenir o sostenir) i els derivats i compostos de venir (avenir, contravenir, convenir, desavenir-se, esdevenir, intervenir, prevenir, provenir, reconvenir, revenir o sobrevenir). Per exemple, la segona persona del singular mantén (o mantín, en parlars valencians), com a forma d’imperatiu (al costat de mantingues, treta del present de subjuntiu), enfront de la tercera persona del singular manté, com a forma de present d’indicatiu. Semblantment, la tercera persona del singular prevé, com a forma de present d’indicatiu, enfront de la segona persona del singular prevén, com a forma d’imperatiu.

En parlars valencians, els verbs avenir, desavenir-se, intervenir, prevenir i reconvenir presenten una variant en -vín: avín, desavín, intervín, prevín, reconvín.

Actua d’una manera similar el verb simple tenir: al costat de la forma presa del present de subjuntiu, tingues, existeix l’imperatiu ten (o tin, en parlars valencians i nord-occidentals), que coexisteix amb la forma (coincident amb la tercera persona del singular del present d’indicatiu). Tanmateix, s’aparta d’aquest comportament el verb simple venir, que té la forma idiosincràtica vine en la segona persona del singular de l’imperatiu.

En baleàric, els derivats i compostos de tenir també presenten la variant sense -n en la segona persona del singular de l’imperatiu si no van seguits de pronom feble: manté, però mantén-lo. Paral·lelament a la forma de segona persona del singular ten (o ), el verb tenir presenta també un imperatiu no velaritzat en la segona persona del plural teniu, al costat de la forma velaritzada tingueu. Quant a la segona persona del singular, la forma tingues alterna amb ten o amb tin, segons els parlars (Tingues/Ten paciència!; Tingues-la/Tin-la tu uns dies, va!), però únicament s’usa, sense pronoms febles, en els casos en què s’ofereix una cosa a algú (Té el llibre que m’havies demanat; Vols una taronja? Té) o en construccions exclamatives (Té ara!; Té: ja són aquí). Pel que fa a la segona persona del plural, s’hi observa una distinció similar entre teniu, que s’usa, sense pronoms febles, quan oferim una cosa a un receptor plural (Teniu, agafeu això!), i tingueu, que s’empra amb complement explícit (Tingueu paciència; Senyor, tingueu pietat de nosaltres; Tingueu-ho en compte; Tingueu-me al corrent; Tingueu-los en remull tota la nit). n 

 

apartat següent 


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat -Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018
Tercera ediciķ - agost 2021

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona