4.2 El gènere en els noms



gènere
nom defectiu
nombre

El gènere és una propietat gramatical que, juntament amb el nombre, expressa la concordança que s’estableix entre les categories nominals. El gènere gramatical permet classificar els noms en masculins (riu) i femenins (platja). Tanmateix, aquesta diferència morfològica només té una correlació semàntica (les classes semàntiques de mascle i femella) en el cas dels noms en què el gènere estableix oposicions de sexe: fill filla, home dona, porc truja.

El masculí és, formalment, el terme no marcat de l’oposició de gènere i per això en molts casos no presenta cap marca explícita de gènere, enfront del femení, que habitualment porta la marca a (-e- en les formes de plural). El caràcter semànticament no marcat del masculí es pot constatar en el fet que es pot usar en contextos plurals o genèrics per a designar un grup integrat per mascles i femelles, com en La Dolors encara té vius tots quatre avis, que es refereix a avis i àvies, o en El llop és un animal carnívor, en què el llop es refereix genèricament a tots els membres de l’espècie. Semblantment, la concordança amb mots de gènere diferent es fa en masculí (El meu pare i la meva àvia eren rossellonesos; tots els meus avantpassats són valencians menys ells dos).

Les marques flexives que poden rebre els noms, tant els masculins com els femenins, són diverses i estan condicionades lèxicament, és a dir, varien segons el nom. El quadre 4.1 recull i exemplifica les principals marques de gènere masculí i femení, i s'indica amb el signe Ø els casos en què no hi ha marca de gènere.

La majoria de noms masculins no presenten cap marca flexiva explícita (gas), però hi ha casos amb vocal de suport -e (astre) i, menys freqüentment, amb marques més específiques, entre les quals la més rellevant és -o (ferro).

a) La classe més nombrosa i regular de noms masculins no presenta cap marca flexiva explícita. Així, trobem noms masculins acabats en consonant (cap, port), en semivocal (esclau, rei) i en vocal (geni, ritu).

Masculins com camió, encara que en masculí singular acaben en vocal, tenen un radical acabat en consonant, com mostra el seu plural (camions) o els derivats (camioner, camionet). Aquest emmudiment de consonant és un fenomen general per als radicals acabats en -n.

b) Formen una altra classe els noms masculins acabats en -e. Aquesta e sol ser una vocal de suport destinada a evitar l’aparició de seqüències consonàntiques que, d’acord amb l’estructura sil·làbica de la llengua, no poden formar síl·laba en posició final de mot: arbre, astre, baladre, batlle (o batle), ceptre, contracte, deixeble, himne, nacre, ogre, poltre, quadre, vespre. Però també pot ser una marca flexiva: conte, hoste, mètode, període, cotxe.

La marca -e és flexiva quan el radical acaba en una consonant o en un grup consonàntic que apareix en posició final en altres mots i, doncs, no cal una vocal per a evitar seqüències consonàntiques anòmales en la llengua. Això és el que s’esdevé en els exemples anteriors i també amb pare o frare (par i frar serien possibles, com mar i far) i amb home (hom és possible i, de fet, existeix com a forma pronominal).

c) Una classe relativament reduïda de noms masculins presenta la marca -a (i -e- en el plural), malgrat que aquesta marca és la més característica dels noms femenins: anagrama, atleta, cisma, clima, dentista, dia, diagrama, dilema, drama, idioma, indígena, mapa, papa, pentagrama, pijama, pirata, poeta, problema, recluta (i en plural anagrames, atletes, cismes, etc.).

d) Un conjunt més reduït de noms masculins afegeix la marca -o al radical: amo, casino, gitano, lloro, moro, nero, suro, toro, totxo. Entre els noms masculins que presenten la marca -o, n’hi ha un bon nombre que tenen el radical acabat en seqüències consonàntiques que fan necessària una vocal: burro, carro, cerro, ferro, gerro, morro, motllo (o motlo), musclo, nyerro, verro.GIEC

La marca -o, molt minoritària en les formes singulars, ocorre, en canvi, en un nombre més elevat de plurals: despatx - despatxos, feix - feixos, gos - gossos, pis - pisos; bosc - boscos (o boscs), gust - gustos (o gusts), text - textos (o texts).

e) Un nombre reduït de noms masculins presenten una -u final (corresponent a la semivocal [w]) integrada en el diftong -eu ([έw]). Generalment, es tracta de noms de procedència ètnica o geogràfica formats a partir d’adjectius de dues terminacions: europeu, fariseu, hebreu, pigmeu.

f) En casos esporàdics, sovint manlleus o cultismes, els noms masculins adopten altres marques de classe més idiosincràtiques. És el cas, per exemple, de les marques constituïdes per una vocal àtona seguida de -s, sigui -us (anus, fetus, porus, tipus, virus), -os (termos), -is (brindis) o -es (pàncrees); per una -s (socors, temps) o per una -i (alumini, eclipsi, municipi, principi, termini).

La majoria de noms femenins presenta la marca flexiva -a (cosa), però hi ha casos sense cap marca flexiva explícita (set) i diverses marques més específiques, com la -e (frase).

g) La classe més nombrosa i regular de noms femenins presenta la marca -a (i -e- en plural): casa, clínica, dona, porta, roba, taula, vaca (i en plural cases, clíniques, dones, portes, robes, taules, vaques).

h) Un grup de noms femenins molt més reduït, però relativament important, no té cap marca flexiva explícita (malgrat que aquest comportament és el més característic dels noms masculins). Pertanyen a aquest grup noms com col, dent, llum, nació, nau, nou, por, presó, raó, sal, serp, son o vall. S’hi inclouen els noms derivats amb sufixos com -ció (indemnització, organització), -ió (comunió, divisió), -itat (cordialitat, parcialitat) o amb qualsevol de les variants -dat, -edat, -tat, -etat (bondat, claredat, lleialtat, seguretat) i -itud, -ud (solitud, habitud), i molts dels que tenen el sufix -or (agror, blancor, claror, fredor).

Els noms femenins que no reben una marca flexiva explícita solen acabar en consonant (o en semivocal), com el radical. Els que acaben en vocal tònica, tanmateix, també tenen el radical acabat en la consonant -n, que s’elideix regularment quan no la segueix cap afix derivatiu ni cap marca flexiva: raó, però raons i raonar; presó, però presons i presoner; nació, però nacions i nacional.

i) En altres casos els noms femenins adopten la vocal -e: base, efígie, espècie, fase, frase, imatge, intempèrie, mare, piràmide, sèrie, síndrome. Esporàdicament, la vocal e és una vocal de suport: febre, llebre, torre.

j) Són molt esporàdics els noms femenins que adopten marques flexives diferents de les anteriors. Presenten la vocal -o uns quants noms que provenen d’altres llengües, com libido o soprano, i del truncament de compostos cultes: moto (de motocicleta), foto (de fotografia).

k) En alguns cultismes apareixen altres marques més semblants a les que hem apuntat per al masculí: -is (diabetis, glotis), -us (venus) o -es (càries); -s (bilis, pelvis); -i (anàlisi, dosi, gènesi) o -u (tribu).


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona