4.2.1 La relació entre sexe i gènere en els noms que designen éssers sexuats



gènere
nom defectiu
nombre

En els noms referits a éssers sexuats, el gènere presenta una certa motivació semàntica i, en molts casos, hi ha parelles de noms, amb el mateix radical o amb un radical diferent, en què el masculí designa el mascle d’una determinada espècie i el femení paral·lel, la femella. Aquestes oposicions de base sexual es poden constatar en parelles de noms del tipus avi àvia, llop lloba, metge metgessa, gall gallina, home dona, boc cabra.GIEC

La relació entre gènere i sexe és bastant sistemàtica en els noms referits a humans: fill filla, mestre mestra, monjo monja, europeu europea. En són l’excepció els noms epicens, és a dir, aquells que poden referir-se indistintament a ambdós sexes amb independència que siguin formalment masculins o femenins, com ara els noms morfològicament masculins bebè, nadó i infant i els noms femenins criatura, persona i víctima: La Margarida ha tingut un bebè preciós i li ha posat Berta; L’única víctima de l’atemptat és un noi de divuit anys.

La relació entre gènere i sexe resulta menys sistemàtica en el cas dels éssers sexuats no humans. Els noms referits a animals domèstics, a animals de granja o a animals salvatges ben presents fins fa poc en el nostre entorn natural solen establir oposicions de gènere: gat gata, gos gossa; porc truja, marrà ‑ ovella; llop ‑ lloba. En la resta de casos (insectes i altres animals semblants, ocells, peixos i altres animals marins, o animals salvatges exòtics en les nostres latituds), generalment hi ha un únic nom (masculí o femení) per a designar els individus dels dos sexes de cada espècie. Així, són masculins noms com corc, escarabat, rossinyol, voltor, llobarro, tauró, cocodril i lleopard. En canvi, són femenins noms com formiga, sargantana, cadernera, oreneta, sardina, balena, girafa i gasela. En aquests casos, la distinció de sexe es fa, quan és necessari, per mitjà de l’aposició dels noms mascle o femella al nom, el qual manté el gènere inherent: una garsa mascle una garsa femella, un dofí mascle un dofí femella, una rata mascle grossa, un puma femella ferit.

Finalment, hi ha un petit grup de parelles de noms d’animals que presenten l’oposició formal de gènere, però sense que aquesta tingui correlació amb la distinció semàntica entre mascle i femella. Així, remeten a espècies diferents: cuc (‘animal invertebrat no artròpode’) i cuca (‘petit animal pertanyent al grup dels insectes, dels miriàpodes o dels aràcnids’); lluç (‘peix de la família dels merlúccids’) i lluça (‘peix de la família dels gàdids’).

En canvi, corresponen al mateix animal les parelles de noms següents, que es poden considerar integrades per sinònims: granot - granota, llagost - llagosta (‘insecte’), llagast - llagasta, llimac - llimaga, mart - marta, papalló - papallona, rat - rata i els compostos ratpenat - ratapenada. L’oposició de gènere transmet diferències semàntiques no sexuals en el cas de caragol (‘mol·lusc gastròpode pulmonat, proveït d’una closca en espiral i quatre tentacles al cap’) i caragola (‘caragol petit i blanquinós’).

D’altra banda, les oposicions de gènere associades a oposicions sexuals es poden establir per mitjans diferents, flexius en alguns casos (administratiu administrativa) i no flexius en d’altres. En aquells casos en què el marcatge no és flexiu, l’oposició sexual es pot expressar per mitjà de procediments sintàctics, és a dir, a través de la concordança (el màrtir la màrtir); per mitjà de mots de radical diferent, amb concurrència de la flexió (home dona) o no (marit muller) o per mitjans derivatius (metge metgessa, bruixot bruixa). El quadre 4.2 resumeix i exemplifica els diversos mecanismes de marcatge de gènere.

a) En aquells casos en què dos noms mantenen una oposició de gènere expressada per mitjà de marques flexives, el femení presenta sistemàticament la marca -a allà on el masculí o bé no té cap marca explícita, i es redueix simplement al radical o al radical seguit de la vocal de suport e, o bé té les marques -o o -u.

— L’oposició més general es basa en l’alternança ∅/-a (client clienta, Ramon Ramona). En aquest cas, a vegades es produeixen variacions en el radical per motius fonològics (cosí cosina, llop lloba).

Molts dels noms acabats en -nt, sovint provinents de la lexicalització de participis presents, han adoptat la marca -a en el femení: ajudant - ajudanta, aprenent - aprenenta, client - clienta, comediant - comedianta, comerciant - comercianta, pretendent - pretendenta, servent - serventa. En algun cas, conviuen tant l’ús de formes coincidents per als noms masculins i femenins (un estudiant - una estudiant) com la forma amb -a per als femenins (un estudiant - una estudianta).

— L’oposició basada en l’alternança -e/-a apareix en casos en què la forma del masculí necessita una vocal de suport per a formar síl·laba en la seqüència final del radical (alumne alumna, Alexandre Alexandra), o dels sufixos -iatre/-iatra (foniatre foniatra, pediatre pediatra) i astre/astra (musicastre musicastra).

Aquesta oposició és purament gràfica en els parlars orientals, però no en els occidentals, en què la distinció és també fonètica.

— Són molt esporàdiques les parelles de noms que presenten les oposicions -o/-a i -u ([w])/-a: monjo monja, Ximeno Ximena; hebreu hebrea, Doroteu Dorotea.

b) Hi ha noms que, tot i mantenir una oposició de gènere, tenen la mateixa forma per al masculí i el femení, i únicament assenyalen el gènere d’una manera indirecta, per mitjà de la concordança establerta amb altres categories nominals, en particular amb l’article: el cantant la cantant, un bon cantant una bona cantant.

Tenint en compte les classes formals a què pertanyen aquests noms, es poden diferenciar els noms acabats en la marca -a (el nòmada la nòmada), els acabats en -e (el noble la noble, el còmplice la còmplice) i els noms sense marca flexiva explícita, que solen acabar en consonant (el delinqüent la delinqüent), tot i que esporàdicament poden fer-ho en vocal àtona (el testimoni la testimoni).GIEC

També tenen la mateixa forma els noms masculins i femenins compostos en què la segona base té forma plural o designa un ens no sexuat, com un/una guardabosc, un/una escanyapobres, un/una cercatalents, un/una tastavins, un/una setciències i els noms obtinguts per conversió, com un/una guaita o un/una llepa. Notem, a més, que els compostos amb la segona base en plural són invariables pel que fa al nombre (un/uns escanyapobres).

En els parlars occidentals, els noms amb el sufix gràficament invariable -ista diferencien el masculí singular del femení singular per mitjà de l’alternança entre les vocals [e], per al masculí, i [a] (o [ɛ], en alguns parlars nord-occidentals), per al femení: un excursionist[e] - una excursionista ([a] o [ɛ]), un dentist[e] - una dentista ([a] o [ɛ]); El seu pare és taxist[e] - La seua mare és taxista ([a] o [ɛ]). Aquesta variació de gènere, pròpia de la llengua parlada, no es reflecteix en l’escriptura.

c) El masculí i el femení adopten a vegades radicals diferents, amb independència que també puguin presentar les marques flexives característiques de cada gènere: gendre nora (o jove), home dona, marit muller, oncle tia, padrastre madrastra, papa mama, pare mare; boc cabra, bou (o toro o brau) vaca, cavall egua (o euga), gall dindi polla díndia, gall fer polla fera, marrà ovella, mascle femella, porc truja.

Cadascun d’aquests noms s’anomena heterònim i es caracteritza pel fet de formar parella amb un nom d’origen etimològic diferent, amb el qual estableix l’oposició entre mascle i femella tot compartint-hi la resta de trets semàntics.

d) L’oposició de gènere s’estableix en uns quants noms per mitjà de sufixos derivatius o terminacions diferents. En aquests casos, el nom femení es forma afegint al radical del nom els sufixos ‑essa o ‑ina: abat abadessa, alcalde alcaldessa, hoste hostessa, metge metgessa, poeta poetessa, sastre sastressa; gall gallina, Ernest ‑ Ernestina, Jordi Jordina.

El sufix -ina és improductiu i apareix fossilitzat en un grup molt reduït de noms. El sufix -essa, amb moltes més ocurrències, ha estat la forma habitual per a obtenir el femení de noms referits a càrrecs i oficis. Actualment, però, aquest sufix ja no genera noms femenins nous i alguns dels existents (advocadessa, alcaldessa, deessa, jutgessa, metgessa o poetessa) alternen amb femenins coincidents amb els masculins (alcalde, jutge, metge, poeta) o que se’n diferencien per la marca -a (advocada, dea). En l’actualitat, en els casos en què es manifesta formalment l’oposició de gènere, el femení se sol formar amb la marca flexiva -a (catedràtic - catedràtica, fuster - fustera, notari - notària, president - presidenta).

En un petit grup de noms, el masculí es forma afegint el sufix -ot al radical del nom: àguila (o àliga) aguilot (o aligot), cabra cabrot, dida didot, fura furot, guatlla guatllot, guilla ‑ guillot, merla merlot, nina ninot, rabosa rabosot, llebre llebrot, perdiu perdigot.

Hi ha algun cas en què el masculí i el femení tenen terminacions diferents. És el cas dels sufixos -dor/-driu (i de les seves variants -or/-riu), el femení dels quals és un sufix fossilitzat i totalment improductiu, i de les formes sufixades -leg/-loga, que tanquen diversos radicals que denoten especialistes en una matèria: actor actriu, emperador emperadriu, institutor institutriu; lexicòleg lexicòloga, podòleg podòloga, psicòleg psicòloga.


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona