4.3 El gènere en els adjectius



gènere
nom defectiu
nombre

El gènere de l’adjectiu no té un caràcter inherent, sinó que està condicionat per les relacions de concordança que aquesta categoria estableix amb el nom (que sí que és inherentment masculí o femení) i que es manifesten dins el sintagma nominal (el llibre vell i la casa vella) o en determinades relacions predicatives (Aquest llibre és molt bonic i Aquesta casa és molt bonica; En Carles dorm tranquil i La Marta dorm tranquil·la).

Des del punt de vista formal, els adjectius poden ser variables quant al gènere (o adjectius de dues terminacions), com bonic bonica, magre magra, o invariables quant al gènere (o adjectius d’una terminació), com humil (un noi humil, una noia humil, i en plural uns nois humils i unes noies humils). El quadre 4.3 exemplifica les diferents possibilitats.

a) Els adjectius variables quant al gènere tenen formes diferents per al masculí i el femení: un text llarg i una novel·la llarga (i en plural uns textos llargs i unes novel·les llargues). En aquests adjectius, el masculí molt sovint no té cap marca explícita, o bé presenta una -e (que sol ser una vocal de suport), una -o o una -u ([w]) finals, mentre que el femení adopta sistemàticament la marca -a (i -e- en el plural): amarg  amarga, conspicu ‑ conspícua, nul  nul·la; agre  agra, culte  culta, docte  docta; flonjo ‑ flonja, minso  minsa, moreno  morena; europeu  europea, egeu  egea, reu  rea.

La diferència entre la forma de masculí i la de femení en els adjectius de dues terminacions es manifesta tant en el singular com en el plural: flonjo flonja i flonjos flonges, prim prima i prims primes, trist trista i tristos (o trists) tristes. Tanmateix, quan l’oposició de gènere es realitza a través de l’alternança de les vocals -e, en el masculí singular, i -a, en el femení singular (ample ampla), s’esdevé que les formes de plural masculina i femenina són formalment coincidents (amples amples).

Per influència forana, a vegades en els registres informals s’empren com a invariables adjectius com gris, cortès o comú. És un ús, però, no acceptable, ja que són adjectius de dues terminacions: un jersei gris i una perla grisa, un home cortès i una dona cortesa, un amic comú i una amiga comuna. n

b) Els adjectius invariables quant al gènere tenen la mateixa forma per al masculí i el femení: un cotxe actual, una revista actual. Aquests adjectius es poden classificar en tres grups atenent al tipus de terminació que presenten.GIEC

— La classe més nombrosa és la dels adjectius d’una terminació que no tenen cap marca flexiva explícita i es redueixen externament al radical, que sol acabar en consonant, com ara brillant, coherent, escolar, fidel, infantil, inferior o informal.

Pertanyen a aquest grup molts dels adjectius que acaben en una de les terminacions següents: -al (actual, però mal - mala i casos com acèfal - acèfala), -ant (constant, però sant - santa), -ar (familiar, però avar - avara, car - cara, clar - clara, rar - rara i casos com ovípar - ovípara), -color (multicolor, però incolor - incolora), -el (cruel, però paral·lel - paral·lela), -ent (diferent, però atent - atenta, calent - calenta, content - contenta, dolent - dolenta i lent - lenta), -il (àgil, però pàmfil - pàmfila, tranquil - tranquil·la i casos com bibliòfil - bibliòfila), -ior (anterior, superior).

Dins d’aquest grup d’adjectius invariables quant al gènere presenten una situació especial els adjectius amb un radical agut acabat en vocal seguida de ç: capaç, feliç, feroç (excepte en el cas balbuç: parlar balbuç, llengua balbuça). Aquests adjectius tenen una única terminació en singular i són, per tant, invariables quant al gènere: un home capaç de tot, una dona capaç de superar-se. En plural, en canvi, presenten dues terminacions i són variables: uns homes capaços de tot, unes dones capaces de superar-se.

S’observa una tendència a diferenciar el masculí del femení convertint adjectius originàriament invariables en femenins afegint-hi la marca -a. És el cas de formes amb una certa tradició com amarganta, bullenta, coenta o lluenta, que són pròpies dels registres informals. No són acceptables altres formes menys generals, com les que presenten alguns adjectius acabats en (feliça per feliç, capaça per capaç), en -al (iguala per igual) o en -il (fàcila per fàcil, dòcila per dòcil).

A banda dels adjectius acabats en les terminacions esmentades fins ara, n’hi ha d’altres, també invariables i sense marca flexiva amb contingut fònic, que són més difícils de generalitzar. Aquest és el cas de afí (amb el radical afin-: afins), àrab, beix, breu, carmí (amb el radical carmin-: carmins), cursi (amb i pertanyent al radical: cursileria), gran, greu, hindú, ianqui (amb i pertanyent al radical: ianquiejar), lleu, mat, miop, partícip, púber (i impúber), suau, sublim, unisex, entre d’altres.

— Un grup bastant important d’adjectius invariables acabats en la vocal -e corresponen a les terminacions següents: -aire (rondinaire, xerraire), -angle (acutangle, rectangle), -ànime (equànime, unànime), -ble (amable, probable), -corde (concorde, discorde), -corne (bicorne, unicorne), -ense (castrense, forense), -forme (conforme, uniforme), -lingüe (bilingüe, plurilingüe), -oide (androide, cilindroide).

També són d’una terminació els adjectius acabats en consonant seguida de re, com alegre, cèlebre, fúnebre, golafre, il·lustre, lúgubre, mediocre, sapastre i terrestre, però són de dues terminacions agre agra, aspre aspra, destre destra, íntegre íntegra, negre negra, neutre neutra, pobre pobra, pulcre pulcra, sacre sacra, sinistre sinistra o tendre tendra.

La distinció entre els adjectius d’una terminació acabats en -e i els de dues terminacions amb l’alternança -e/-a és purament gràfica en els parlars orientals (però no en els occidentals), ja que les vocals e i a àtones s’hi pronuncien com a [ə].

A banda dels acabats en aquestes terminacions, també són invariables els adjectius enorme, immune, indemne, infame, insigne, jove, lliure, perenne, rude, salvatge, simple, tènue, verge, ximple; en canvi, són variables abrupte ‑ abrupta, ample ampla, culte culta, digne digna, docte docta i perfecte perfecta, entre d’altres.

— Finalment, un petit grup d’adjectius, molts dels quals poden funcionar també com a noms, pren en tots dos gèneres la marca -a. Funcionen només com a adjectius casos com agrícola (sindicat agrícola, enginyeria agrícola), cosmopolita (art cosmopolita, espècie cosmopolita) o vinícola (sector vinícola, empresa vinícola). Poden funcionar també com a noms casos com anarquista, cavernícola, hipòcrita, homicida, iconoclasta, indígena, nòmada, persa, pirata, sibarita, suïcida.

Tal com ocorre amb els noms acabats en el sufix -ista, els adjectius que presenten aquesta terminació, malgrat que són gràficament invariables com els correspon per etimologia, han desenvolupat en els parlars occidentals un comportament d’adjectius de dues terminacions. Així, el masculí singular s’hi realitza fonèticament en [e] i només el femení singular conserva la forma en [a] (esdevinguda [ɛ] en alguns parlars nord-occidentals): una organització anarquista, però un polític anarquist[e]. Aquesta variació de gènere, habitual en la llengua parlada, no es reflecteix en l’escriptura.


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona