4.4 Alternances formals en el radical



gènere
nom defectiu
nombre

Els adjectius i les parelles de noms en què l’oposició de gènere s’expressa mitjançant l’alternança ∅/-a presenten de vegades variacions formals en l’acabament del radical. Els principals processos són els següents:GIEC

a) Alternança entre consonant sorda en el masculí (posició final) i sonora en el femení (posició intermèdia): llop lloba, nebot neboda, amic amiga; boig ([t͡ʃ]) boja ([ʒ] o [d͡ʒ]), lleig ([t͡ʃ]) lletja ([d͡ʒ]), roig ([t͡ʃ]) roja ([ʒ] o [d͡ʒ]); gris ([s]) grisa ([z]).

b) Aparició de la consonant -n del radical: cosí cosina, sa sana.

La consonant n, tanmateix, apareix esporàdicament en certes formes masculines monosil·làbiques, com es veu en nan - nana, nen - nena o nin - nina; en alguns mots aguts, com Joan, pregon, segon o Ramon, i en un bon nombre de mots plans, com androgin, catalanòfon, diàfan, exogen, monòton, òrgan, oxíton o plàtan.

c) Consonantització de u semivocàlica final com a v (pronunciada com a /v/ o /b/, segons els parlars): esclau esclava, executiu executiva.GIEC

No presenten l’alternança anterior casos com ara geliu - geliua, joliu - joliua, nadiu - nadiua, soliu - soliua, que tenen radical acabat en -u i no en -v. A més, poden presentar l’alternança entre v i u [w] o adoptar un radical únicament amb u [w] casos com hereu - hereva (o hereua), romeu - romeva (o romeua). El mateix ocorre amb els possessius tònics referits a un únic posseïdor: meu - meva (o meua), teu - teva (o teua), seu - seva (o seua).

d) Canvi de l ([l]) en posició final a l·l ([ll] o [l]) en posició intervocàlica, com en gal gal·la, tranquil tranquil·la, i de c ([k]) en posició final en qu ([kw], en adjectius d’origen culte del tipus oblic obliqua, ventríloc ventríloqua.

Convé diferenciar aquests adjectius d’un altre grup d’adjectius d’origen culte que també marquen l’oposició de gènere a través de l’alternança ∅/-a, però que no pateixen aquest canvi, perquè el seu radical acaba en cu ([ku] i no [kw]): conspicu - conspícua (i inconspicu - inconspícua), innocu - innòcua, perspicu - perspícua, proficu - profícua, promiscu - promíscua, vacu - vàcua.

A més, hi ha variacions formals entre masculí i femení que no tenen repercussió gràfica. Entre aquestes, podem destacar el fet que en tots els parlars, excepte en els valencians centrals i la major part dels meridionals, es produeix en la pronúncia l’elisió de la consonant -r en posició final ([r] o [ɾ]), cosa que afecta els masculins: clar (cl[á]) clara, doctor (doct[ó]) doctora, dur (d[ú]) dura, primer (prim[é]) primera. D’altra banda, en molts parlars, especialment els del Principat de Catalunya, se simplifiquen certs grups consonàntics finals, com els formats per una nasal o una líquida seguides d’una oclusiva (freqüentment, nt, lt), fenomen fonètic que afecta els masculins: difunt (difu[]) difunta; sant (sa[]) santa; alts (a[]s) altes.


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona