3. L'accent i l'entonaciˇ
      3.1 -
      3.2 -
           3.2.1 -
           3.2.2 -
           3.2.3 -
      3.3 -
           3.3.1 -
           3.3.2 -
           3.3.3 -

3.2.1 L'accent de mot



accent
accent de frase
accent de mot
entonaciˇ
grup clÝtic
grup pros˛dic
mot Óton
mot t˛nic

L’accent de mot és una propietat que es manifesta a través de l’increment de la intensitat, el to i la durada i incideix sobre tota una síl·laba. Les síl·labes sobre les quals incideix l’accent es denominen síl·labes tòniques i són més prominents que no pas les síl·labes restants, que s’anomenen síl·labes àtones.

En general, un mot tònic consta d’una síl·laba amb accent, que pot anar acompanyada d’una o més síl·labes àtones, com mostra el quadre 3.1, en què es marca en negreta la síl·laba tònica.

Quadre 3.1
Síl·labes tòniques i àtones d'un mot


En català, l’accent de mot pot recaure en una de les tres últimes síl·labes, com apareix exemplificat en el quadre 3.2, en què es marca en negreta la síl·laba amb accent. L’accent de mot pot reflectir-se amb un accent gràfic d’acord amb les normes ortogràfiques del català.OIEC

Tenint en compte la síl·laba que rep l’accent, els mots que tenen més d’una síl·laba es classifiquen en aguts (accent en l’última síl·laba), plans (accent en la penúltima síl·laba) i esdrúixols (accent en l’antepenúltima síl·laba).

L’accent té una funció fonològica distintiva. Així, per exemple, l’adjectiu pública i el verb publica (de publicar) o les formes verbals sumis (de sumar) i sumís (de sumir) només difereixen per la posició de l’accent.

La major part del lèxic està format per monosíl·labs i mots aguts acabats en consonant (prat, ric, lluny; avall, desert, francès, Aleix) i per mots plans acabats en vocal (mare, cadira, Pere, Aina, ara). Tanmateix, es poden observar algunes especificitats segons el tipus de mot.GIEC

a) En la major part de noms i adjectius, l’accent recau en la síl·laba que conté la darrera vocal d’un radical acabat en consonant (incloent-hi les semivocals). Els mots, per tant, poden ser aguts acabats en consonant si el radical no va seguit de cap marca vocàlica (desert/deserts, escrupolós, desmai/desmais, segon/segons) o plans acabats en vocal o en consonant si presenten marques flexives amb vocal (cistella/cistelles, escrupolosa/escrupoloses/escrupolosos, llobarro/llobarros, mare/mares).

També segueixen aquest patró mots en què el radical va seguit d’una e de suport, com alegre/alegres o acte/actes, i els que tenen un radical acabat en la consonant -n, que s’elideix si el mot no presenta cap marca flexiva amb contingut fònic, però que es manté en les formes que tenen una marca flexiva amb contingut fònic o un sufix: carbó però carbons/carboner; ple però plens/plena/plenes, pleníssims; camí però camins, caminet. S’hi inclouen igualment els mots que en alguns parlars elideixen la r final (primer [primé], dolor, madur), que reapareix en les formes amb una marca flexiva vocàlica (primera/primeres, madura/madures) o un sufix (dolorós, maduresa).

Són molt escassos els mots amb un radical acabat en consonant i accent en l’antepenúltima síl·laba (Júpiter, hàbitat, dèficit) i més encara si tenen la penúltima síl·laba travada. Aquests darrers, de fet, només es corresponen amb mots d’origen estranger (Washington, Groningen, bàdminton). També són manlleus els pocs mots que tenen un radical acabat en dues consonants no sil·labificables com a obertura (fúting, míting, rècord), llevat dels casos en què la segona consonant és [s], que majoritàriament són d’origen culte (índex, vèrtex, fòrceps).

En determinats mots, sobretot d’origen culte, a vegades es produeixen desplaçaments de l’accent per influència forana o pel fet que presenten un patró accentual poc freqüent. Aquests tipus de desplaçaments, en general, no són acceptables. n Així,

— són plans, i no aguts, mots com ara: míssil, monòlit, rèptil, tèxtil, termòstat, Marràqueix o omòplat;

— són aguts, i no plans, mots com ara: alfil, poliglot, elit, iber, xassís, futbol, tiquet, hoquei, Tibet o oboè;

— són esdrúixols, i no plans, mots com ara èczema, període, aurèola, diòptria, Etiòpia, isòbara, olimpíades, Himàlaia, Hèlsinki, pneumònia, demagògia, Ítaca o Àtila;

— són plans, i no esdrúixols, mots com ara medul·la, conclave, karate, sinergia o atmosfera;

— són aguts, i no esdrúixols, mots com ara bumerang o Everest

Puntualment, hi ha formes amb l’accent desplaçat (antílop, harmala, imbècil, pèrit, poliedre, xòfer, saxofon, xilofon) que s’han consolidat i que s’accepten al costat de les formes sense desplaçament (antilop, harmalà, imbecil, perit, políedre, xofer, saxòfon, xilòfon). n

En septentrional, en els registres informals es pronuncien com a plans de certs mots esdrúixols: practica per pràctica. No és acceptable en els registres formals la tendència que hi ha en part del baleàric i en septentrional a elidir la vocal neutra final en mots esdrúixols acabats en -ia, precisament per a evitar el caràcter esdrúixol del mot: famili, histori, farmaci. n

b) Els patrons accentuals dels mots tònics invariables segueixen les mateixes tendències delimitades per als mots amb flexió nominal, i en la majoria dels casos es tracta de mots aguts o monosil·làbics acabats en consonant (abans, després, llavors, sovint, davall, amunt) o plans acabats en vocal (sempre, fora, arrere/endarrere, dessota). Tot i això, també hi ha un grup significatiu de mots aguts acabats en vocal (però, perquè, allà, demà, enllà, així, també, oidà).

c) En les formes verbals, l’accent pot recaure en la síl·laba que conté la darrera vocal del radical, en la vocal temàtica o l’increment incoatiu o bé en la desinència (marques de temps, aspecte i mode), com mostra el quadre 3.3.

— L’accent recau en la síl·laba que conté la darrera vocal del radical en les tres persones del singular i en la tercera persona del plural dels presents d’indicatiu i subjuntiu, en la segona persona del singular de l’imperatiu i en alguns infinitius de la segona conjugació. En el cas del verb numerar, l’accent recau en la síl·laba me en formes com ara numera, numeres o numeri (o numere), i en el cas de ometre, en la síl·laba me en formes com ara ometre i ometen. També tenen accent en el radical certs participis irregulars de la segona i la tercera conjugació (omès, pres, vist, escrit).

— L’accent recau en la desinència, i concretament en la marca de temps, en el cas del futur i el condicional, i més concretament, en la síl·laba que conté la marca de futur (re o ra) i en la primera síl·laba de la marca de condicional (ri de ria o rie): numeraré, numeraran; numeraria, numerarien. També recau en la desinència en la primera persona del passat: comprí.

— En la resta de formes, l’accent recau en la síl·laba que conté la vocal temàtica (la a i la e tòniques en numerar, numeraven, numerem) o, en el cas dels verbs incoatius, en la vocal de l’increment del radical (la e de l’increment -eix- en pateix o pateixes).

d) Els mots derivats i els compostos presenten algunes especificitats relacionades amb els processos de formació de mots.

— En els mots derivats per sufixació, l’accent pot recaure en el sufix sil·làbic o en la base. En el mot taronja, per exemple, l’accent recau en la síl·laba ron, però en el derivat taronger, amb el sufix -er, recau en la síl·laba ger. Així, si el sufix és tònic, l’accent de mot recau en la síl·laba que conté la vocal del sufix (o en la que conté la vocal tònica si el sufix té més d’una síl·laba). Si la paraula conté més d’un sufix, l’accent recau en la de l’últim, com en el cas del derivat tarongerar, que inclou els sufixos -er i -ar, i té l’accent en la síl·laba rar.

Els sufixos de més d’una síl·laba poden ser aguts, com -itud (plenitud), o plans, com -ari (plenari) o -isme (sentimentalisme).

Els sufixos àtons no duen l’accent sobre el mateix sufix, però, en general, exigeixen que l’accent recaigui en la síl·laba precedent. Es tracta de sufixos i formes sufixades com -ic, -fil, -leg/-loga, -graf i -metre: periodístic, sil·làbic, bibliòfil, psicòleg/psicòloga, bolígraf, termòmetre.

— En els mots prefixats i en els compostos, l’accent del mot es manté en el constituent de la dreta, mentre que el de l’esquerra normalment perd l’accent, sense que es produeixi, però, reducció vocàlica: contracorrent (c[o]ntracorr[é]nt), celobert (c[ɛ]lob[ɛ́]rt), lloctinent (ll[ɔ]ctin[é]nt), obrellaunes ([ɔ]brell[á]unes). En condicions especials, com és el cas de l’èmfasi contrastiu, es pot recuperar l’accent del primer element, com en Parlo del tractament pr[ɛ́]operatori, no p[ɔ́]stoperatori (o pr[é]operatori i p[ó]stoperatori, segons el parlar).

La pèrdua del caràcter composicional del significat i el fet que el parlant no tingui consciència que es tracta d’un mot prefixat o compost poden fer que hi hagi reducció vocàlica. Així, en parlars orientals, mots com contradir i entrepà es poden pronunciar amb reducció de la primera vocal (c[u]ntradir, [ə]ntrepà), o sense reducció (c[o]ntradir o c[ɔ]ntradir, [e]ntrepà o [ɛ]ntrepà, segons el parlar), per bé que la solució més general en els registres formals és no fer reducció.

Actualitzaciˇ: 24/05/2019


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona