3. L'accent i l'entonaciˇ
      3.1 -
      3.2 -
           3.2.1 -
           3.2.2 -
           3.2.3 -
      3.3 -
           3.3.1 -
           3.3.2 -
           3.3.3 -

3.2.2 L'accent en els grups clítics



accent
accent de frase
accent de mot
entonaciˇ
grup clÝtic
grup pros˛dic
mot Óton
mot t˛nic

Els clítics són mots sense accent o àtons, que recolzen sempre sobre un mot tònic amb el qual formen una unitat fonològica, que rep el nom de grup clític. La classe dels clítics està integrada per elements sintàctics heterogenis, que s’inclouen en el quadre 3.4.

Els clítics, generalment, s’anteposen a l’element del qual depenen (la nina, amb tu, de fusta, al maig, mon pare, li parla, que vingui, ni tu), llevat dels pronoms febles, que també poden trobar-se posposats a l’element de què depenen, que en aquest cas és el verb (parlant-ne, dient-ho).

Encara que els clítics no suposen en general un canvi d’accent en el mot sobre el qual recolzen, en el cas dels enclítics pronominals, en diversos parlars hi pot haver canvis accentuals. En mallorquí i en menorquí, per exemple, si una forma verbal té pronoms enclítics, l’accent recau en l’última síl·laba de la seqüència. Així, en comprar-me, compreu-lo, dur-ho o comprar-ne, l’accent recau en els pronoms me, lo, ho i ne, i en formes com compra’l, en la síl·laba pra’l. En casos com fermar-lo o anar-hi, l’accent recau sobre el pronom feble (lo i hi, respectivament) i la reducció vocàlica pot afectar la vocal tònica del verb: [fəɾməɾló], [ənəɾí]. Aquesta reducció vocàlica s’evita en els registres formals.

En parlars valencians, d’altra banda, els clítics poden assumir un accent secundari en seqüències del tipus porta-li-la i porta-li’l (amb accent secundari en li i li’l, respectivament).

Amb independència de la posició, un grup clític pot constar d’un únic clític, com en els exemples analitzats fins ara, o de més d’un, com en els següents: els de la dreta, en el cotxe, per a la prestatgeria, us els hi portaré, deixeu-me-la. Notem, encara, que alguns clítics poden adoptar formes asil·làbiques, com en l’amiga, d’aigua o tu i jo (amb la i pronunciada com a semivocal [j]), i que dos clítics poden formar una única síl·laba, com en el cas de les contraccions de preposició i article (al, del, pel; als, dels, pels).

Hi ha elements no clítics que, segons el context i el parlar, es poden comportar com un clític. En algun parlar central, per exemple, les formes monosil·làbiques de l’auxiliar haver es poden comportar com a clítics i, aleshores, la vocal de l’auxiliar es redueix: ha cridat [ə].

Actualitzaciˇ: 21/06/2019


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona