3. L'accent i l'entonaciˇ
      3.1 -
      3.2 -
           3.2.1 -
           3.2.2 -
           3.2.3 -
      3.3 -
           3.3.1 -
           3.3.2 -
           3.3.3 -

3.3 L'entonació



accent
accent de frase
accent de mot
entonaciˇ
grup clÝtic
grup pros˛dic
mot Óton
mot t˛nic

L’entonació és el conjunt de variacions melòdiques o successió de tons que presenta un enunciat. El to és una qualitat perceptiva del so, que n’indica el grau d’elevació i que depèn físicament de la freqüència de vibració de les cordes vocals. Si la freqüència augmenta, el to esdevé més alt (agut); si la freqüència disminueix, en canvi, el to esdevé més baix (greu).

L’entonació està relacionada amb la modalitat oracional. Així, segons l’entonació amb què s’enunciï, una oració com Agafem la bicicleta, per exemple, serà interpretada com a declarativa (Agafem la bicicleta), com a interrogativa (Agafem la bicicleta?) o com a imperativa (Agafem la bicicleta!). A més, les variacions tonals poden reflectir la disposició d’ànim del parlant: segons l’entonació, una oració imperativa com Acompanya’m pot expressar una ordre o un prec.

Juntament amb l’accent de frase, l’entonació contribueix també a delimitar l’organització interna dels enunciats i permet diferenciar, per exemple, les dues interpretacions possibles d’un enunciat com ara Tot home viu l’espera: segons una interpretació, tot home viu és el subjecte i l’espera, el predicat (Tot home viu | l’espera); segons una altra interpretació, tot home és el subjecte, i viu l’espera, el predicat (Tot home | viu l’espera). 

Els enunciats es divideixen en grups prosòdics, els quals corresponen a seqüències fòniques situades entre dues pauses o bé entre dues inflexions tonals. Tota oració consta, com a mínim, d’un grup prosòdic, com mostra la taula 3.1.

Taula 3.1
Grups prosòdics

Una oració curta presenta un únic grup prosòdic, però una oració una mica més llarga generalment s’enuncia amb dos grups prosòdics: l’un que coincideix amb el subjecte, i l’altre, amb el predicat.

El nombre de grups prosòdics està condicionat, en part, pel tempo d’elocució i pel tipus de registre: és més gran amb una elocució lenta i un to declamatori, i és més reduït si l’elocució és ràpida i el registre és informal.

L’agrupació prosòdica dins dels enunciats depèn, a més, del registre utilitzat pel parlant, de l’ordre sintàctic i de la llargada dels constituents que formen l’oració. Es pronuncien amb més d’un o dos grups prosòdics les oracions que presenten una certa extensió o complexitat, com ara una oració amb un complement adjunt desplaçat davant del verb (L’Antònia amb els seus fills va visitar l’àvia ahir a la tarda) o una oració amb un complement directe complex i un complement indirecte (Ensenyaré el quadre que em vas regalar a la Pilar).

Les fronteres entre els grups prosòdics s’identifiquen fonamentalment a partir de les inflexions tonals, és a dir, les modificacions perceptibles del contorn entonatiu (inflexió ascendent, descendent o mixta), i també, però no necessàriament, a partir de pauses. Tenint en compte el grau d’independència i de separació dels grups prosòdics, es poden diferenciar dos tipus de fronteres: les fronteres entre dos grups menors, que aquí representem amb una barra vertical (|), i les fronteres dels grups majors, que representem amb dues barres verticals (||).

Les fronteres de grups majors es corresponen generalment amb oracions independents o gairebé independents des d’un punt de vista sintàctic. En l’escriptura, es marquen amb punt o amb els signes d’admiració i d’interrogació quan equivalen a punt, o bé amb punt i coma.

Les fronteres de grups prosòdics menors delimiten generalment unitats que consten d’un accent primari i que no solen anar acompanyades de pausa. En molts casos queden reflectides per mitjà de comes. Tanmateix, aquestes comes no impliquen necessàriament una pausa breu, sinó una inflexió tonal. El quadre 3.6 il·lustra les fronteres entre grups prosòdics menors.La frontera entre grups prosòdics menors és obligatòria i, segons el cas, pot anar acompanyada de pausa breu en: enumeracions i coordinacions d’oracions, en constituents que se situen en la perifèria oracional, com els constituents dislocats o focalitzats, els adjunts oracionals o els vocatius, i en aposicions i incisos.

Cal tenir en compte que entre el subjecte i el predicat o entre el verb i un complement adjunt generalment la frontera és opcional i, si n’hi ha, no provoca pausa: || Els vaig trobar | a la parada de l’autobús ||.

A diferència del que ocorre en l’oració anterior, generalment s’enunciarien amb un únic grup prosòdic oracions com ara Tothom s’hi ha matriculat o Els vaig trobar allí. La possibilitat que aparegui una frontera és més gran a mesura que el constituent és més llarg o més complex estructuralment.


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona