3. L'accent i l'entonaciˇ
      3.1 -
      3.2 -
           3.2.1 -
           3.2.2 -
           3.2.3 -
      3.3 -
           3.3.1 -
           3.3.2 -
           3.3.3 -

3.3.3 L'entonació exclamativa i la imperativa



accent
accent de frase
accent de mot
entonaciˇ
grup clÝtic
grup pros˛dic
mot Óton
mot t˛nic

La modalitat exclamativa es vincula a la manifestació d’emocions. Pot afectar construccions pròpiament exclamatives o també oracions imperatives o exhortatives. Així mateix, es relaciona amb els actes de parla de tipus directiu, que van des de les ordres (en oracions imperatives) fins als precs (en oracions exhortatives). El quadre 3.9 recull les principals característiques entonatives d’aquests tipus de construcció.

a) Les oracions exclamatives típiques són parcials, van encapçalades per elements exclamatius i presenten un ordre sintàctic marcat, com ara Quines llimones més bones que ven, en Joan!, en què el complement de ven apareix a l’esquerra i el subjecte apareix dislocat a la dreta. La figura 3.13 mostra el contorn entonatiu d’una oració exclamativa parcial amb subjecte implícit.

Figura 3.13
Contorn entonatiu d'una exclamativa parcial

Exclamativa parcial

Aquest contorn presenta quatre accents tonals ascendents emfàtics, cada un associat a un accent de mot. Un dels trets prosòdics que diferencien aquest contorn del patró entonatiu de les oracions declaratives no marcades és el fet que el darrer accent tonal és ascendent en lloc de descendent o baix.

En les exclamatives, l’entonació pot expressar l’actitud positiva o negativa de l'emissor envers el contingut oracional.GIEC Així, l’oració exclamativa Quins amics que tens! pot rebre dos contorns entonatius: si el to sobre l’element focalitzat amics és descendent, interpretem que la valoració que fa l'emissor de la qualitat dels amics tendeix a ser més aviat negativa; si el to és ascendent, l'emissor fa una valoració clarament positiva.

b) Les oracions exclamatives totals presenten uns contorns entonatius emfàtics caracteritzats per una densitat més alta d’accents tonals, que se solen pronunciar amb un camp tonal força ampli, com mostra la figura 3.14.

Figura 3.14
Contorn entonatiu d'una exclamativa total

Exclamativa total

El sentit exclamatiu es pot vehicular mitjançant oracions de la modalitat declarativa (En Joan ha tornat!), interrogativa (En Joan ha tornat?!) o imperativa (Fes això!).

c) L'emissor empra enunciats imperatius per a donar ordres o expressar precs, fonamentalment. En aquest segon cas, es pot parlar de modalitat exhortativa.

Un dels esquemes melòdics típics de les oracions imperatives és similar al de les oracions exclamatives, és a dir, un patró ascendent-descendent, com mostren les figures 3.15 i 3.16.

Figura 3.15
Contorn entonatiu d'una imperativa amb un únic accent tonal

Imperativa amb un únic accent tonal

Figura 3.16
Contorn entonatiu d'una imperativa amb dos accents tonals

Imperativa amb dos accents tonals

Quan l’oració conté un únic accent de mot (Vine!), el moviment ascendent es produeix durant la síl·laba accentuada de la seqüència i davalla en la posttònica. Quan l’oració té dos accents tonals, el primer accent de l’oració es realitza en un to alt i el darrer es pronuncia amb una forta davallada del to (Vine amb mi!).

d) Quan la imperativa equival a un prec, es pot parlar de modalitat exhortativa. En aquest cas, el tempo és més lent i presenta un camp tonal no tan ampli com quan s’expressa una ordre. La figura 3.17 exemplifica la configuració tonal més comuna de les oracions exhortatives.

Figura 3.17
Contorn entonatiu d'una exhortativa

Exhortativa

La part principal d’aquest patró entonatiu consta d’un to greu associat a la síl·laba de l’enunciat amb accent nuclear, seguit d’un moviment ascendent-descendent que es realitza en la síl·laba posttònica final.

Els límits entre les ordres i els precs no són precisos, i podem observar una gradació de matisos que van des del suggeriment i la invitació (Va, si us plau, veniu amb mi…!) fins a les ordres més rotundes (Tanca l’ordinador!). Tanmateix, hi ha trets prosòdics, com el tempo i la intensitat, que tenen un paper important en la interpretació que farà el receptor de la força apel·lativa del missatge. Així, les ordres es pronuncien d’una manera més ràpida i intensa que els precs, que tendeixen a pronunciar-se amb un tempo més lent per tal d’aconseguir un efecte tranquil·litzador.


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona