1.2.1 El vocalisme tònic



coda (silˇlābica)
diftong
hiat
nucli silˇlābic
obertura silˇlābica
reducciķ vocālica
sílˇlaba
triftong
vocal

La major part del català fa servir un sistema de set vocals tòniques (/i/, /e/, /ɛ/, /a/, /ɔ/, /o/ i /u/), a les quals cal afegir la vocal neutra /ə/, que en posició tònica és pròpia de la major part del baleàric (pes [ə́]). El sistema vocàlic tònic del català es mostra en el quadre 1.2.

En els parlars baleàrics, la vocal neutra tònica ([ə]) apareix, generalment, en paraules que es pronuncien amb [ɛ] en central i amb [e] en nord-occidental i valencià. Es tracta de mots com ara abella, cabell, cadena, cera, fred, merèixer, ple, què, sec, o dels que contenen els sufixos -ès/-esa (francès, pobresa), -et/-eta (verdet, camiseta) o -ejar, en les formes verbals amb accent en el radical (aireja, verdeja). Alguns mots com pèl i vel tenen vocal neutra [ə] en parlars baleàrics i e oberta [ɛ] en la resta de parlars. En tots aquests casos són igualment acceptables les diferents pronúncies tradicionals, amb independència que quedin o no reflectides en l’accentuació gràfica. n OIEC 

En la tradició ortogràfica valenciana és habitual i acceptable l’ús de l’accent agut (é) en la majoria de casos en què la pronúncia pròpia dels parlars occidentals és tancada: admés (o admès), anglés (o anglès), café (o cafè), cinqué (o cinquè), conéixer (o conèixer), créiem (o crèiem), ofén (o ofèn), térbol (o tèrbol), véncer (o vèncer) [e]. Es manté l’accent greu en alguns casos com ara en l’interrogatiu i el relatiu tònic què, la conjunció perquè i en el topònim València.

A més del sistema vocàlic de la llengua general i del sistema de part del baleàric, n’hi ha d’altres que tenen un repertori vocàlic més reduït. Així, el del septentrional conté cinc vocals i no presenta distinció entre vocals mitjanes tancades (/e/, /o/) i obertes (/ɛ/, /ɔ/), sinó vocals d’obertura intermèdia. A més, en una zona central i septentrional del gironí i en algunes localitats de la Franja, el sistema és de sis vocals i coincideix amb el més general excepte en el fet que només té una vocal mitjana posterior d’obertura intermèdia. Aquests sistemes vocàlics amb un repertori més reduït són igualment acceptables en els parlars respectius. n

Hi ha contextos fonològics o morfològics en què les vocals tòniques mitjanes només són obertes ([ɛ] i [ɔ])GIEC, com mostra el quadre 1.3.El procés d’obertura actua generalment en els casos següents:

a) Quan la vocal mitjana va seguida de la majoria de sufixos derivatius i radicals cultes àtons que fan que l’accent del mot recaigui en la síl·laba immediatament precedent, com ara -i, -ic, -fon, -fil, -graf, -fag, -nom, -cron o -fob: adulteri [ɛ] (cf. adultera [e]); numèric [ɛ], telefònic [ɔ] (cf. numera [e], telefona [o]); intèrfon, cinèfil, telègraf [ɛ], antropòfag, agrònom, isòcron, hidròfob [ɔ].

b) En els noms i adjectius amb [i] en la síl·laba següent a la tònica: bacteri, col·legi, dèbil, èxit, misteri [ɛ]; dimoni, dosi, elogi, obvi, somni [ɔ]. També hi ha molts casos amb la semivocal [j], especialment quan alterna amb la vocal [i]: bohèmia, prèvia, sèrie, teia [ɛ]; heroi, sòbria, boira, troica [ɔ].

No té aquest efecte la semivocal i (/j/) que apareix en la majoria de parlars occidentals i en algun altre davant de la consonant fricativa /ʃ/, context en el qual poden aparèixer regularment la e o la o tancades: deixa, peix [ej]; boix, coix [oj].

En gironí i en part del valencià meridional, la vocal tònica dels mots amb la terminació -ència es realitza com a tancada: ciència, innocència, paciència [e]. En gironí, aquesta realització també es troba en altres mots, com nervi, silenci, tebi o Terenci [e]. Es pronuncien igualment amb e tancada en occidental, i presenten una certa vacil·lació en oriental, els mots Dénia, sénia (i la Sénia), sèpia i séquia [e].

c) En el cas de e, davant de la vibrant ([r]) seguida de vocal: esguerra, esquerra, ferro, guerra, serra, terra, xerra, Casserres [ɛ].

d) En el cas de e, davant de la bategant ([ɾ]) seguida d’una consonant, excepte les labials /b/, /p/ i /m/: cert, hivern, merla, perdre, verd; el Pont de Suert; Albert, Robert [ɛ] (però herba, serp, terme [e]).

e) En el cas de e, davant de /l/: arrel, cel, gel, melsa, tela; Albelda, Elda; Gabriel, Isabel, Marcel·la [ɛ].

En són excepció mots com ara feltre i selva, que es pronuncien amb e tancada [e] en valencià, i mots com pèl, tela i vela, que es pronuncien amb e neutra [ə] en baleàric.

S’observa també una tendència a l’obertura de o, i amb més fluctuació de e, en mots de procedència culta, manlleus i mots de nova creació, com droga, estop o ONU [ɔ] i, en alguns parlars, ameba, cafè o IEC [ɛ].

D’altra banda, l’obertura és molt freqüent en els mots esdrúixols i en els plans acabats en consonant: anècdota, dèspota, gènere, Hèl·lade, Desdèmona; cèntim, fèmur, pètal, Fèlix, Mèxic [ɛ]; còmode, nòmada, pròstata, Còrdova, Gòlgota, Òdena; abdomen, llòbrec, pròsper, Bòsfor, Isòvol, Òscar [ɔ].

Cal notar que, històricament, la o tancada [o] tònica s’ha convertit en oberta [ɔ] en diferents monosíl·labs o en mots en què aquesta vocal apareix en síl·laba inicial. A causa d’aquest canvi, en la major part dels parlars es pronuncien amb [ɔ] mots com ara crosta, flor, hora, olla, plor, plora, soca i sol, i presenten vacil·lació en la pronúncia uns quants mots amb diftong ou (jou, pou, tou) i diversos cultismes (corts, mot, vot, zona).


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona