1.2.2 El vocalisme àton



coda (silˇlābica)
diftong
hiat
nucli silˇlābic
obertura silˇlābica
reducciķ vocālica
sílˇlaba
triftong
vocal

En posició àtona, tots els parlars presenten un sistema vocàlic reduït, és a dir, amb menys vocals que en el sistema tònic.GIEC La simplificació del sistema àton és el resultat de la reducció vocàlica. La reducció vocàlica es pot definir com el procés pel qual certes vocals que es troben en posició tònica no poden aparèixer en posició àtona, on són substituïdes per una altra vocal, com es resumeix i s’exemplifica en el quadre 1.4.Com a resultat de la reducció vocàlica, en general, en els parlars orientals el sistema vocàlic àton es redueix a tres vocals ([i], [ə], [u]), mentre que en els parlars occidentals es redueix a cinc vocals ([i], [e], [a], [o], [u]), com es mostra en el quadre 1.5, en el qual diferenciem les pronúncies característiques dels parlars orientals i les dels occidentals.a) Les úniques vocals que es mantenen en totes les varietats són les corresponents als sons /i/ i /u/: mira - mireu, pluja - plujós. A més a més, en els parlars baleàrics que tenen [ə] en posició tònica, aquesta vocal també conserva el timbre en posició àtona: ferm [ə́] - refermar [ə].

b) En la majoria de parlars occidentals, les vocals obertes /ɛ/ i /ɔ/ esdevenen tancades ([e] i [o]) en posició àtona (mel [ɛ́] - melós [e], poc [ɔ́] - poquet [o]). Totes les vocals restants (/i/, /u/, /e/, /o/, /a/) mantenen el timbre.

c) En la majoria de parlars orientals, les vocals /e/, /ɛ/ i /a/ esdevenen una vocal neutra [ə] en posició àtona (contesta [é] - contesteu [ə], gela [ɛ́] - geleu [ə], casa [á] - caseta [ə]) i les vocals [o] i [ɔ] esdevenen [u] quan es troben en posició àtona (fosc [ó] - foscor [u], posa [ɔ́] - poseu [u]).

Dins els parlars orientals, el mallorquí presenta l’especificitat que les vocals mitjanes /o/ i /ɔ/ no es redueixen a [u], excepte a la vall de Sóller. Com ocorre en occidental, en mallorquí, la /o/ manté el timbre (córrer [ó] - corrent [o]) i la /ɔ/ es redueix a [o] (posa [ɔ́] - poseu [o]).

En alguerès, les vocals /o/ i /ɔ/ es corresponen amb [u] en posició àtona, com en la majoria de parlars orientals, però les vocals /e/ i /ɛ/ es corresponen amb [a]: prega [é] - pregar [a], perdre [ɛ́] - perdut [a]. Tot i això, l’alguerès presenta nombroses excepcions i manté les vocals /o/ i /e/ en posició àtona en molts casos.

Les diferents variants del sistema vocàlic àton són plenament acceptables en els parlars respectius. n

Cal tenir en compte que en els parlars orientals, la reducció vocàlica no actua, o ho fa d’una manera parcial, en un conjunt de casos de naturalesa diversa.GIEC

— Certs tipus de contactes vocàlics bloquegen la pronúncia de [ə] i, per tant, la reducció. Es manté la vocal [e] en posició àtona en certs contextos de contacte amb la vocal a. Així, es pronuncien amb la seqüència [eá] casos com crear (cf. crea), ideal (cf. idea), peroneal (cf. peroné), real o teatre; en canvi, es pronuncien amb reducció ([eə]) mots com creació, idealisme, realitat, realisme, teatret, àrea, àrees, nàusea, nàusees, pàncrees, aleatori, creatinina o neandertal. Davant d’altres vocals, hi ha reducció i la vocal àtona es pronuncia com a neutra: anorrssim [əé], creença [əɛ́], deessa [əɛ́], ll [əó]; en canvi, no hi ha reducció a neutra davant [ɔ] (arquleg, tric, apoteosi [eɔ́]).

— Compostos com set-centes o Fontcoberta (i en casos com llepafils, capdavanter o correfoc), i adverbis en -ment com tendrament o bonament, que presentarien reducció si no fossin compostos o derivats, tenen un primer element que manté el timbre vocàlic original: s[ɛ]t-centes, F[ɔ]ntcoberta, t[ɛ]ndrament, b[ɔ]nament.

Hi ha vacil·lació entre el manteniment i la reducció en certs mots compostos o prefixats molt usuals que deixen de ser percebuts com a tals: paraigua, contradir, contrasenya, entrepà, prepotent, megalòman.

— Es mantenen les vocals [e] o [o] en posició àtona en alguns mots, sobretot mots d’origen culte i manlleus, com ara karate, cúter, progre (truncament de progressista), ídem [e]; credo, dossier, soprano, rosbif [o]; waterpolo [e]-[o]. Tot i això, en la mesura que aquests mots acaben plenament integrats en la llengua, augmenta la tendència a aplicar-hi la reducció a [ə] i a [u], en coherència amb el que passa amb els mots patrimonials i com, de fet, ja ha passat amb noms d’origen culte com base, classe o fase [ə], i amb noms propis com Brussel·les, Londres [ə] o Moscou [u].

El mallorquí mostra resistència a la reducció completa de la e quan perd l’accent per un procés de derivació i la fa tancada en comptes de neutra: peuet, terreta, neueta [e]. La mateixa resistència mostren una sèrie de verbs com aixecar, cremar, deixar, llepar, pesar, quedar o vessar, que tenen una [é] en les formes amb radical tònic (aixeca, aixeques, etc. [é]) i mantenen el timbre de la vocal en les formes amb radical àton (aixecar, aixecava, etc. [e]).

D’altra banda, hi ha fenòmens que presenten una extensió territorial variable, bé perquè responen a processos fonològics que han deixat de ser actius en una part del català, bé perquè es tracta de fenòmens que són propis únicament de determinats parlars.GIEC Alguns són acceptables en els respectius parlars, mentre que d’altres s’eviten en els registres formals, tal com es descriu a continuació.

El quadre 1.6 recull i exemplifica els principals fenòmens propis de parlars concrets, sobretot occidentals i en algun cas també mallorquins, que afecten vocals àtones.

a) En nord-occidental, la a àtona final es pronuncia generalment com a [ɛ]: alta, casa, (jo) parlava.

Es pronuncien amb [e] les formes verbals de tercera persona acabades en a tant en nord-occidental com en valencià septentrional: ella parlava [e].

b) En diferents parlars valencians es donen processos d’harmonia vocàlica d’acord amb els quals la vocal àtona a en posició final de mot es converteix en [ɛ] o en [ɔ] quan la penúltima síl·laba conté una [ɛ] o una [ɔ] tònica, respectivament. Es tracta de casos com merla, serra o terra, amb [ɛ] final, o pilota, porta o posa, pronunciats amb [ɔ] final. Segons els parlars, es pot donar un dels dos processos o tots dos.

c) En nord-occidental i en valencià, és habitual la pronúncia de [a] en comptes de [e] en la síl·laba inicial acabada en consonant, especialment en mots que comencen per en-, em- i es- (encetar, embut, escoltar) i en d’altres com llençol i sencer.

d) En alguns parlars mallorquins i occidentals, és habitual el tancament de la o àtona en u quan es troba en síl·laba àtona seguida d’una síl·laba tònica amb [i] i, més esporàdicament, seguida d’una síl·laba tònica amb [u]: coixí, conill, co, tossir, co[u].

En mallorquí i en parlars occidentals, en alguns mots s’observa el tancament de la o àtona en u quan la o va precedida d’una consonant palatoalveolar, com en Josep, Joan o joventut [u].

Hi ha altres modificacions que, amb independència de la seva extensió, es perceben com a pròpies dels registres informals i, per tant, s’eviten en els registres formals:

— La caiguda de a i e pretòniques ([ə] o [a] i [e], segons els parlars) seguides o precedides de [ɾ], en casos com brana per barana, vremar o vermar per veremar, brenar per berenar, pro per pe, Tresa per Teresa o tronja per taronja. Aquest fenomen es dona sobretot en català central.

— La realització de [ə] com a [o] o [u] per assimilació a una vocal precedent o següent tònica, especialment en parlars baleàrics: colze, nostre, cotxe, cove [o]; genoll [o]/[u].

— El canvi de e ([ə] o [e], segons els parlars) en i provocat pel caràcter tancador d’una consonant palatoalveolar [ʒ]/[d͡ʒ] o [ʃ], en contacte amb la vocal: gener, genoll, de, queixal, deixar, seixanta [i]. Després de s, pot ocórrer un fenomen semblant: secret, senyal, senyor, se[i].

— La realització com un diftong [aw] o [əw] de la [o] o [u] inicial corresponent a una o gràfica en determinats parlars occidentals i orientals: oliva, ofegar, olorar [aw]/[əw].

— En parlars baleàrics i septentrionals, l’elisió de la vocal final en mots originalment esdrúixols acabats en la seqüència -ia àtona: besti per bèstia, cienci per ciència.

Finalment, cal notar que no és acceptable la tendència a generalitzar la pronúncia [a] en substitució de [ə] que es constata en determinats sectors urbans de parlars centrals en les vocals àtones de mots com escolta, segur, coses, Barcelona o mental [a]. n


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona