1.3.2 Les codes sil·làbiques



coda (silˇlābica)
diftong
hiat
nucli silˇlābic
obertura silˇlābica
reducciķ vocālica
sílˇlaba
triftong
vocal

La coda sil·làbica és la part de la síl·laba formada per les consonants que apareixen després de la vocal. Les codes són simples si estan constituïdes per un sol segment (cap [p]) i són complexes si estan formades per més d’un segment (caps [ps]). El quadre 1.10 mostra les codes complexes possibles en posició interior de mot (és a dir, davant una síl·laba començada per consonant) i també en posició final de mot.

Qualsevol consonant pot ocupar, en principi, la posició de coda simple. En posició interior de mot les codes complexes estan formades per dues consonants. En posició final de mot són possibles les combinacions de dues i tres consonants: verb [rp], bosc [sk], solc [lk], caps [ps], pufs [fs], corcs [rks], amorfs [rfs], carst [rst], exhaust [wst], pretext [kst], context [kst].

Cal tenir en compte que les consonants oclusives (/b/, /d/, /ɡ/), fricatives sonores (/z/, /ʒ/, /v/) i africades (/d͡z/, /d͡ʒ/) es pronuncien sordes en posició de final absolut, malgrat grafies com cub, fred, mag, brunz, maig o leitmotiv (i formes verbals baleàriques i alguereses com acab, agrad, menj, conserv, organitz o desitj).

a) En posició interior de mot les codes complexes només poden tenir dos segments. Els casos més freqüents presenten o bé una fricativa alveolar en la segona posició ([s] o [z]: abs.trac.te, trans.bor.dar), o bé una semivocal en la primera ([j] o [w]: beis.bol, aug.ment).

En els registres formals s’evita l’elisió d’un dels elements de la coda que de vegades es pot observar en alguns elements lèxics. És el cas de les codes de la síl·laba inicial de paraules com explicar, institut, transparent o substància, que en una dicció poc acurada es poden pronunciar com si fossin simples i constessin solament de [s]. n

En altres casos no es pronuncia la segona consonant: assumpte [m.t], compte [m.t], lambda [m.d], palimpsest [m.s], rtland [r.l].GIEC

Apareixen codes integrades per consonants palatals o palatoalveolars ([ɲ], [t͡ʃ], [d͡ʒ], [ʃ], [ʒ], [ʎ], corresponents a grafies com ny, (t)x, (i)g, (i)x, sh, ll, segons el so) en mots compostos (menystenir, migdiada, ullprendre), noms propis (Ulldecona) i manlleus (leishmaniosi). Fora d’aquests casos, aquestes codes són inexistents o poc freqüents.

b) En posició final de mot, entre les codes formades per dos o tres segments, sovintegen les que tenen s en segona posició, la qual pot ser marca de plural (mans) o de segona persona del singular (prens) o bé part del radical (cens).

Els pocs casos de codes formades per una semivocal seguida d’una n, una l o una r corresponen bàsicament a arcaismes o manlleus: ain, zain [jn]; gasoil, llei de Boyle [jl]; cuir, vair [jr] (o [jɾ] segons els parlars); clown, síndrome de Down [wn]; saur [wr] (o [wɾ] segons els parlars). La majoria de seqüències finals amb aquesta estructura apareixen normalment amb una vocal de suport, com en aire i en paraules acabades en -aire (boletaire, trabucaire, vinyataire; gaire, maire), verbs i altres mots en vocal seguida de -ure (beure, caure, creure, moure, riure; lliure, roure) i també en mots com faune, Jaume o retaule.

En els parlars baleàrics i en alguerès, certes formes de primera persona del singular del present d’indicatiu (i, més marginalment, de tercera) no tenen marca explícita de flexió en cap conjugació i, consegüentment, en posició final de mot apareixen grups que no es troben en altres casos: compr [mpɾ], entr [ntɾ], adopt/contact [tt]. Les formes no verbals o altres formes verbals amb la mateixa estructura en el radical, en canvi, es resolen amb una vocal de suport, com en la resta de parlars (sempre, entre, centre, filtre, corrompre).

En la major part dels parlars occidentals i del Camp de Tarragona, són generals les codes que contenen una consonant fricativa palatoalveolar [ʃ] precedida d’una semivocal palatal ([j]): baix, neix [jʃ].

En els parlars sense simplificació de grups consonàntics finals, cal afegir a les exposades en el quadre anterior les codes complexes amb una m, n o l seguida d’una oclusiva amb el mateix lloc d’articulació: camp [mp], sant [t], banc [ŋk], alt [t].

c) En les codes a final de mot que estan formades per tres segments, el tercer gairebé sempre és una s (talps /lps/, films /lms/, tasts /sts/, bascs /sks/, corcs /rks/, forns /rns/, triomfs /mfs/, certs /rts/, acords /rts/, tancs /nks/), amb l’excepció de les acabades en x, pronunciades com a [ʃ] o [t͡͡ʃ] (guerx, però guerxos). Hi ha, també, casos com holocaust, exhaust o Faust /wst/, en què la s no és el tercer segment sinó el segon. En aquests casos, la coda pot contenir fins a quatre sons consonàntics en les formes de plural: holocausts i exhausts /wsts/.

Cal tenir en compte que en molts parlars se simplifiquen certs grups consonàntics finals. Aquest fenomen d’elisió d’una consonant afecta sistemàticament els grups de dues consonants acabats en oclusiva en graus diferents segons la semblança de llocs d’articulació, d’una manera sistemàtica (camp [m], sent [n], salt [l]) o no tan sistemàticament (banc [ŋ]; record [r], cert [r], trist [s]). Es produeix elisió d’una manera més general quan aquests grups van seguits d’una altra consonant, que sol correspondre a la s de plural o de segona persona verbal (sants [ns], records [rs], sents [ns]). Aquesta simplificació redueix les possibilitats de codes complexes en aquests parlars.

En alguns parlars valencians i baleàrics, s’ha produït una generalització de formes velaritzades en la primera persona del singular del present d’indicatiu dels verbs de la segona conjugació i de la tercera conjugació pura. Això explica que alguns d’aquests parlars puguin presentar codes inexistents en altres contextos morfològics o en altres parlars: fuigc [t͡ʃk], cullc [ʎk], munyc [ɲk]). Aquestes pronúncies s'eviten en els registres formals.


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona