1.3.3 La vocal de suport



coda (silˇlābica)
diftong
hiat
nucli silˇlābic
obertura silˇlābica
reducciķ vocālica
sílˇlaba
triftong
vocal

Hi ha contextos en què es recorre a una vocal àtona denominada de suport per a evitar estructures sil·làbiques que no són possibles en català o que resulten molt marcades. És el que ocorre, per exemple, amb el manlleu esport, procedent del mot anglès sport: en català no existeix l’obertura sp i, per això, el mot anglès sport s’ha adaptat amb una vocal de suport en posició inicial (es.port). La vocal de suport permet, doncs, formar una síl·laba. Per exemple, en el cas de centre la e final permet separar el grup de consonants del radical (ntr) en dues síl·labes i formar-les correctament (cen.tre).

Com a vocal de suport, en català s’usa la e, pronunciada [e] en els parlars occidentals i [ə] en els orientals, llevat de l’alguerès, en què és [a]. En el quadre 1.11 es recullen i s’exemplifiquen els principals contextos d’aparició de la vocal de suport tenint en compte la posició que ocupa dins el mot (inicial, final o interior).

a) La vocal de suport precedeix els grups consonàntics inicials formats per s seguida d’una consonant. El fenomen afecta paraules patrimonials (escola) o d’origen culte (esfera) i altres manlleus, antics (espia) o recents (escàner). També es produeix amb noms propis provinents d’altres llengües: Escòcia, Eslovènia, Esmirna, Esparta, Estocolm; Escipió, Estaci, Estrabó.

No es pronuncien amb vocal de suport manlleus en què la s va seguida d’una semivocal u [w] com swing o suite. En canvi, es pronuncia la vocal de suport, però no apareix reflectida gràficament, en expressions, noms comuns i propis com ara statu quo, stricto sensu, scherzo, sfumato, striptease; Sri Lanka, Stromboli, Stuttgart; Sforza, Smetana, Spiderman, Spinoza, Stravinski.

La vocal de suport es manté després d’un prefix o d’un altre radical. Encara que en certs casos és imprescindible per a la formació de la síl·laba (exestipulat, superestructura, transesterificació), normalment no ho és.OIEC Per exemple, al costat de inesperat, interestel·lar o poliesportiu, amb vocal de suport, trobem altres mots com inspirar, interstici o frontispici, amb les mateixes seqüències de consonants, però sense aquesta vocal. Quan el prefix o el radical precedents acaben en vocal, la vocal de suport pot elidir-se en la pronúncia, malgrat que aquesta elisió no es reflecteixi en la grafia: preestablir, infraestructura, autoescola, antiesportiu. No hi ha vocal de suport en els manlleus que tampoc no la contenien en la llengua originària (hemisferi, cf. semiesfera; subscriptor, cf. exescriptor).

També se solen resoldre amb una vocal de suport, tot i que en aquest cas no es veu reflectida en la grafia, altres mots, menys freqüents, començats per grups de consonant precedida de les fricatives, sigui la fricativa labiodental [f] (ftàlic, ftiriasi) o la palatoalveolar [ʃ], especialment en manlleus de l’alemany (Schneider), encara que en aquest últim cas és més freqüent la pronúncia amb s.

b) Formen la síl·laba amb la vocal de suport e els grups consonàntics que en posició final de mot produeixen una coda inexistent o molt poc freqüent en català:

— Darrere d’oclusiva precedida d’una altra oclusiva: ac.te, ap.te, pac.te.

— Darrere de les sibilants [ʒ] o [d͡ʒ]), [ʃ] (o [t͡͡ʃ]) i [z] precedides de [w], de l, r o de n: greu.ge, au.ge, per.xe, coman.xe, col.ze, catorze, bronze.

— Darrere del grup format per una nasal precedida d’una altra nasal, una oclusiva o una s: in.dem.ne, so.lem.ne, sum.me, es.pas.me, rit.me.

— Darrere de [ʎ] o [l], segons els parlars, pronunciades amb geminació: mot.lle o mot.le.

— Darrere de [l] o [ɾ] precedides d’oclusiva o [f]: po.ble, mas.cle, am.bi.dex.tre, pren.dre, din.tre, so.bre, ri.fle.

— Darrere del grup format per una semivocal ([w] o [j]) seguida de m, n, l o r: Jau.me, ba.dai.ne, re.tau.le, cen.tau.re, però clown i cuir.

Per raons morfològiques, els parlars baleàrics i l’alguerès no adopten la vocal de suport amb grups com els delimitats fins ara en el cas de la primera persona del present d’indicatiu i presenten, per tant, formes com ara entr (de entrar), vincl (de vinclar), obr (de obrar i obrir) o umpl (de omplir).GIEC

En alguerès, en aquestes formes verbals hi ha inserció vocàlica (típicament, de [i]) quan van seguides d’un mot començat per consonant: obr lo negoci [pɾi.l], m’alegr sempre [kɾi.s]. Aquesta inserció, que no té repercussió gràfica, també es dona en mots acabats en una consonant oclusiva, africada o fricativa labiodental i seguits d’un altre mot començat per consonant: amic meu [ki.m], desig fort [t͡ʃi.f], tenc fred [ki.f], escriv sempre [fi.s].

c) La vocal de suport pot aparèixer en tota una sèrie de casos en posició interior de mot.

— En els noms i els adjectius que adopten vocal de suport en posició final, aquesta queda en posició interior quan va seguida de s en les formes nominals plurals (nobles, quadres). També presenten vocal de suport noms invariables en -s com atles o dimecres.

— En les formes de segona persona de verbs de la segona i la tercera conjugació, la vocal de suport també permet que la -s de la persona no aparegui precedida d’una altra consonant en casos com creixes, obres, omples, cuses o pateixes.

Notem, però, que en alguns parlars baleàrics no tenen vocal de suport les formes de segona persona del present d’indicatiu de verbs com obrir i omplir (obrs i umpls), d’una manera paral·lela a les formes de primera persona d’aquests verbs (obr i umpl).

— En les formes verbals de tercera persona del plural s’usa igualment la vocal de suport quan la marca -n no va precedida d’una vocal associada al radical (van, fan) o a la flexió (cantaven, cantin): canten, baten, temen.

Notem el contrast entre les formes de segona persona del singular vols, bats i perds, en què la -s passa a formar una síl·laba juntament amb la consonant o consonants precedents del radical, i les paral·leles de tercera persona del plural volen, baten i perden, en què la -n no pot formar síl·laba sense la presència de la vocal de suport.

— Les formes verbals de la segona conjugació també presenten en certs casos una vocal de suport en les formes de futur, condicional i infinitiu desproveïdes de vocal temàtica. Hi ha una vocal de suport entre el radical i les marques de flexió quan el radical acaba en una consonant o en un grup de consonants que fan difícil la formació d’una síl·laba amb la r de l’infinitiu, el futur i el condicional: témer, teme, temeria; vèncer, vence, venceria.

En algunes varietats gironines, però, hi ha formes amb obertura formada per sibilant i bategant: cone[ʃɾ]e (conèixer), ven[sɾ]e (vèncer).


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona