1.4.1 Els diftongs i els triftongs



coda (silˇlābica)
diftong
hiat
nucli silˇlābic
obertura silˇlābica
reducciķ vocālica
sílˇlaba
triftong
vocal

La presència de dues o tres vocals en una mateixa síl·laba dona lloc a un diftong o a un triftong quan una de les vocals esdevé semivocal ([j] o [w]). La combinació d’una vocal amb una semivocal forma una única síl·laba i dona lloc a un diftong: llei, cau; lle.ial, ca.uen. Un diftong és creixent quan la semivocal [j] o [w] precedeix el nucli vocàlic (re.ial, de.uen, quan) i és decreixent quan la semivocal el segueix (ai.re, noi, blau). Els triftongs són combinacions de dues semivocals i una vocal intermèdia en una mateixa síl·laba (a.guait, li.qüeu; cre.ueu, rè.ieu). Així doncs, en els triftongs se sumen les característiques de diftongs creixents i decreixents.

L’estructura dels diftongs i dels triftongs es mostra en el quadre 1.12.

a) Els diftongs creixents estan formats per les semivocals [j] i [w] en la posició d’obertura sil·làbica, seguides d’una vocal, ja sigui tònica o àtona, que fa de nucli sil·làbic. Els diftongs creixents són menys freqüents que els decreixents i estan sotmesos a molta variació, tant entre parlars com entre parlants.

Gràficament, la i apareix precedida de h a l’inici de certs mots (hiena) i en certs manlleus presenten la grafia w (web [w]) o y (royalty [j]).

Els contextos en què les semivocals formen diftongs creixents són els següents:

— La i i la u es pronuncien sistemàticament com a semivocals ([j] i [w]) i formen diftong amb la vocal següent quan es troben entre vocals: lleial [já]; cacauet [wɛ́]/[wé], ses [wó].

— La i i la u es pronuncien com una semivocal quan estan en posició inicial de mot seguides d’una vocal, tònica o àtona. De fet, són poques les paraules començades per aquestes seqüències: iambe, ieisme, iode, iodització, hieràtic, hiena, ianqui, iarda, ien, iot, iuca, ioga, iogurt, io-io, Ieltsin, Iemen; uadi, uacari, lof, web, whisky, Windsor, Washington, Wellington, UOC. Notem, però, que en el mot , tot i la i inicial, hi ha dues vocals que formen hiat.

— La u es pronuncia com a semivocal [w] en la major part dels casos en què va precedida d’una consonant velar (/k/ o /ɡ/) i seguida d’una vocal: quatre [wá], quantitat [wa]/[wə], quota [wɔ́]; aigua [wa]/[wə], llengües [we]/[wə], aigs [wó], lingüístic [wí].

En la parla espontània de diversos parlars orientals, i molt especialment en els baleàrics, es tendeix a absorbir la semivocal dels diftongs precedits d’una velar o a monoftongar-los: aiga (o aigo), curanta, gordar, goita i pasco, en comptes de aigua, quaranta, guardar, guaita i pasqua, respectivament. Es tracta de pronúncies que s’eviten en els registres formals. n

No hi ha diftong, en canvi, en derivats i compostos de cua (cu.a), com cuota (cu.o.ta), escuat (es.cu.at) o cuallarg (cu.a.llarg), i en cualbra (cu.al.bra) i cuagra (cu.a.gra). La pronúncia amb hiat també es dona, encara que en alternança amb diftong, en el femení dels adjectius acabats en cu, com innòcua o innòcues. El mateix ocorre en les formes amb radical àton dels verbs aguar, evacuar i promiscuar (evacuem, evacués, etc.), que tenen una u tònica en el radical (evac[ú]a, evac[ú]es, etc.).

Notem que, per analogia amb aquests verbs, a vegades es pronuncien inadequadament amb hiat i accent en la u les formes amb accent en el radical de verbs com adequar, liquar o obliquar: a.de.q[ú].a, li.q[ú].a, o.bli.q[ú].a (en comptes de a.d[é].qua, l[í].qua, o.bl[í].qua). Aquestes pronúncies s’eviten en els registres formals. n

— Excepte en els grups qu- gu- (/kw/, /gw/) seguits de vocal (com en lingüístic o cinquanta), la i i la u postconsonàntiques seguides de vocal han rebut tradicionalment pronúncia de vocals, sense formar, per tant, diftong (con.di.ci.ó, in.gè.nu.a).

Avui dia, però, en molts casos són habituals, i fins i tot generals, les pronúncies amb diftong creixent. Pel que fa a la i, la pronunciació amb diftong és general quan es troba en posició posttònica seguida de vocal (ab.sèn.cia, es.pè.cies, sè.rie) i freqüent quan va seguida de vocal tònica (ac.c, pre.ten.s). La vocal u, en canvi, és més resistent a formar diftong, tot i que és habitual en els grups àtons acabats en -ua i -ues, sobretot en mots que altrament tindrien més de tres síl·labes: con.tí.nua, cons.pí.cua (cf. i.ni.qua), in.gè.nua, a.ssí.dues. La pronúncia amb diftong és acceptable en tots els registres en mots esdrúixols acabats en -ia com gràcia, absència, família o demagògia. En la resta de casos, en una dicció molt acurada pròpia dels registres formals, és preferible mantenir el hiat, sobretot en el cant i les composicions poètiques.

b) Els diftongs decreixents estan constituïts per una vocal seguida de i [j] (eina, almoina) o de u [w] (coure, fauna).

El diftong tònic [úw] apareix en parlars baleàrics en formes de primera persona del singular del present d’indicatiu de verbs acabats en la seqüència -uar precedida d’una consonant, com ara suar, avaluar, continuar o tatuar: suu, avaluu, continuu, tatuu [úw].

En els parlars orientals que redueixen la o àtona a [u], en les formes verbals de futur i de condicional dels verbs acabats en -oure (com ploure, moure o incloure) i en altres mots com roureda, l’aplec ou se sol pronunciar amb el diftong [əw]: pl[əw], m[əw]rem, incl[əw]ria, r[əw]reda.

Cal tenir present que, en el domini del mot, el diftong tònic [ij] únicament existeix en alguns parlars baleàrics en formes de primera persona del singular del present d’indicatiu dels verbs acabats en consonant seguida de -iar (estudii [íj], confii [íj]) i, en el cas dels parlars en què hi ha iodització, en algun nom (fill [íj]).

Els diftongs corresponents a la grafia ui, habitualment decreixents en la majoria de parlars, es fan creixents en la major part dels parlars valencians: buit, cuit [wí]; buidar, cuinar [wi]. L’alguerès també presenta aquesta realització. Cal tenir present, però, que en aquest parlar es pronuncien amb hiat mots que en la llengua general es pronuncien amb diftong; per exemple, casos com blau [á.u], ou [ɔ́.u], rei [é.i] o buit [ú.i].

Hi ha casos d’alternança entre les semivocals [j] i [w] i les vocals [i] i [u]. Així, per exemple, trobem la semivocal [w] en els mots derivats ambiitat o contiitat, però la vocal [u] en els primitius ambigu o contigu; es troba la semivocal [j] en el sufix àton -ic de algebraic o ptolemaic, però tenim la vocal [i] en el mateix sufix de alfabètic o platònic. També és possible que un mateix segment es pugui pronunciar com a vocal àtona o com a semivocal, segons la rapidesa i el grau d’espontaneïtat de la parla. És el que ocorre, per exemple, amb la u de contínua, pronunciada com a [u] amb un ritme més lent, o com a [w] amb un ritme més ràpid.

c) La presència, dins una mateixa síl·laba, d’una vocal precedida i seguida d’una semivocal constitueix un triftong. Això pot ocórrer amb els grups qu i gu (/kw/, /gw/) o en el cas de semivocal seguida de la seqüència vocal-semivocal, en què la primera semivocal forma síl·laba amb la vocal posterior: de.qüeu, guai.tar, Al.guai.re; cre.ieu.


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona