1.4.1 Els diftongs i els triftongs



coda (silˇlābica)
diftong
hiat
nucli silˇlābic
obertura silˇlābica
reducciķ vocālica
sílˇlaba
triftong
vocal

La presència de dues o tres vocals en una mateixa síl·laba dona lloc a un diftong o a un triftong quan una de les vocals esdevé semivocal ([j] o [w]). La combinació d’una vocal amb una semivocal forma una única síl·laba i dona lloc a un diftong: llei, cau; lle.ial, ca.uen. Un diftong és creixent quan la semivocal [j] o [w] precedeix el nucli vocàlic (re.ial, de.uen, quan) i és decreixent quan la semivocal el segueix (ai.re, noi, blau). Els triftongs són combinacions de dues semivocals i una vocal intermèdia en una mateixa síl·laba (a.guait, li.qüeu; cre.ueu, rè.ieu). Així doncs, en els triftongs se sumen les característiques de diftongs creixents i decreixents.

L’estructura dels diftongs i dels triftongs es mostra en el quadre 1.12.

a) Els diftongs creixents estan formats per les semivocals [j] i [w] en la posició d’obertura sil·làbica, seguides d’una vocal, ja sigui tònica o àtona, que fa de nucli sil·làbic. Els diftongs creixents són menys freqüents que els decreixents i estan sotmesos a molta variació, tant entre parlars com entre parlants.

Gràficament, la i apareix precedida de h a l’inici de certs mots (hiena) i en certs manlleus presenten la grafia w (web [w]) o y (royalty [j]).

Els contextos en què les semivocals formen diftongs creixents són els següents:

— La i i la u es pronuncien sistemàticament com a semivocals ([j] i [w]) i formen diftong amb la vocal següent quan es troben entre vocals: lleial [já]; cacauet [wɛ́]/[wé], ses [wó].

— La i i la u es pronuncien com una semivocal quan estan en posició inicial de mot seguides d’una vocal, tònica o àtona. De fet, són poques les paraules començades per aquestes seqüències: iambe, ieisme, iode, iodització, hieràtic, hiena, ianqui, iarda, ien, iot, iuca, ioga, iogurt, io-io, Ieltsin, Iemen; uadi, uacari, lof, web, whisky, Windsor, Washington, Wellington, UOC. Notem, però, que en el mot , tot i la i inicial, hi ha dues vocals que formen hiat.

Els mots jo i ja poden pronunciar-se segons els parlars amb consonant palatoalveolar sonora, generalment fricativa, o amb semivocal: [ʒ]o o [j]o, [ʒ]a o [j]a. La pronúncia amb semivocal és la més general en la zona sud del nord-occidental i del central, en valencià i en eivissenc, i la pronúncia amb consonant palatoalveolar, en la resta de l’àmbit lingüístic.

— La u es pronuncia com a semivocal [w] en la major part dels casos en què va precedida d’una consonant velar (/k/ o /ɡ/) i seguida d’una vocal: quatre [wá], quantitat [wa]/[wə], quota [wɔ́]; aigua [wa]/[wə], llengües [we]/[wə], aigs [wó], lingüístic [wí].

En la parla espontània de diversos parlars orientals, i molt especialment en els baleàrics, es tendeix a absorbir la semivocal dels diftongs precedits d’una velar o a monoftongar-los: aiga (o aigo), coranta, gordar, goita i pasco, en comptes de aigua, quaranta, guardar, guaita i pasqua, respectivament. Es tracta de pronúncies que s’eviten en els registres formals. n

No hi ha diftong, en canvi, en derivats i compostos de cua (cu.a), com cuota (cu.o.ta), escuat (es.cu.at) o cuallarg (cu.a.llarg), i en cualbra (cu.al.bra) i cuagra (cu.a.gra). La pronúncia amb hiat també es dona, encara que en alternança amb diftong, en el femení dels adjectius acabats en -cu, com innòcua o innòcues. El mateix ocorre en les formes amb radical àton dels verbs aguar, evacuar i promiscuar (evacuem, evacués, etc.), que tenen una u tònica en el radical (evac[ú]a, evac[ú]es, etc.).

Notem que, per analogia amb aquests verbs, a vegades es pronuncien inadequadament amb hiat i accent en la u les formes amb accent en el radical de verbs com adequar, liquar o obliquar: a.de.q[ú].a, li.q[ú].a, o.bli.q[ú].a (en comptes de a.d[é].qua, l[í].qua, o.bl[í].qua). Aquestes pronúncies s’eviten en els registres formals. n

— Excepte en els grups qu- gu- (/kw/, /gw/) seguits de vocal (com en lingüístic o cinquanta), la i i la u postconsonàntiques seguides de vocal han rebut tradicionalment pronúncia de vocals, sense formar, per tant, diftong (con.di.ci.ó, in.gè.nu.a).

Avui dia, però, en molts casos són habituals, i fins i tot generals, les pronúncies amb diftong creixent. Pel que fa a la i, la pronunciació amb diftong és general quan es troba en posició posttònica seguida de vocal (ab.sèn.cia, grà.ciaes.pè.cies, sè.rie) i és freqüent quan el diftong és tònic i va precedit de consonant sibilant (ac.c, pre.ten.s). La vocal u, en canvi, és més resistent a formar diftong, tot i que és habitual en els grups àtons acabats en -ua i -ues, sobretot en mots que altrament tindrien més de tres síl·labes: con.tí.nua, cons.pí.cua (cf. i.ni.qua), in.gè.nua, a.ssí.dues. La pronúncia amb diftong és acceptable en tots els registres en el primer cas, quan la i es troba darrere de síl·laba tònica (ab.sèn.cia, grà.ciaes.pè.cies, sè.rie) o va precedida de consonant sibilant i seguida de vocal tònica (ac.c, pre.ten.s). En la resta de casos, en una dicció molt acurada, és preferible mantenir el hiat.

b) Els diftongs decreixents estan constituïts per una vocal seguida de i [j] (eina, almoina) o de u [w] (coure, fauna).

El diftong tònic [úw] apareix en parlars baleàrics en formes de primera persona del singular del present d’indicatiu de verbs acabats en la seqüència -uar precedida d’una consonant, com ara suar, avaluar, continuar o tatuar: suu, avaluu, continuu, tatuu [úw].

En els parlars orientals que redueixen la o àtona a [u], en les formes verbals de futur i de condicional dels verbs acabats en -oure (com ploure, moure o incloure) i en altres mots com roureda, l’aplec ou se sol pronunciar amb el diftong [əw]: pl[əw], m[əw]rem, incl[əw]ria, r[əw]reda.

Cal tenir present que, en el domini del mot, el diftong tònic [ij] únicament existeix en alguns parlars baleàrics en formes de primera persona del singular del present d’indicatiu dels verbs acabats en consonant seguida de -iar (estudii [íj], confii [íj]) i, en el cas dels parlars en què hi ha iodització, en algun nom (fill [íj]).

Els diftongs corresponents a la grafia ui, habitualment decreixents en la majoria de parlars (buit, cuit [új]; buidar, cuinar [uj])
, es fan creixents en bona part dels parlars valencians (buit, cuit [wí]; buidar, cuinar [wi]) . Presenten aquesta pronúncia amb diftong creixent les variants valencianes huihuit o huitanta (que en altres parlars corresponen, respectivament, a les formes amb diftong decreixent avuivuit i vuitanta). En alguerès també presenta la realització creixent cuit [wí] , però no altres casos com buit [u.í] . Cal tenir present, però, que en aquest parlar es pronuncien amb hiat mots que en la llengua general es pronuncien amb diftong; per exemple, casos com blau [á.u], ou [ɔ́.u] o rei [é.i]
.

Hi ha casos d’alternança entre les semivocals [j] i [w] i les vocals [i] i [u]. Així, per exemple, trobem la semivocal [w] en els mots derivats ambiitat o contiitat, però la vocal [u] en els primitius ambigu o contigu; es troba la semivocal [j] en el sufix àton -ic de algebraic o ptolemaic, però tenim la vocal [i] en el mateix sufix de alfabètic o platònic. També és possible que un mateix segment es pugui pronunciar com a vocal àtona o com a semivocal, segons la rapidesa i el grau d’espontaneïtat de la parla. És el que ocorre, per exemple, amb la u de contínua, pronunciada com a [u] amb un ritme més lent, o com a [w] amb un ritme més ràpid.

c) La presència, dins una mateixa síl·laba, d’una vocal precedida i seguida d’una semivocal constitueix un triftong. Això pot ocórrer amb els grups qu i gu (/kw/, /gw/) o en el cas de semivocal seguida de la seqüència vocal-semivocal, en què la primera semivocal forma síl·laba amb la vocal posterior: de.qüeu, guai.tar, Al.guai.re; cre.ieu.

 

apartat següent 


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat -Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018
Tercera ediciķ - agost 2021

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona