1.4.2 Els hiats



coda (silˇlābica)
diftong
hiat
nucli silˇlābic
obertura silˇlābica
reducciķ vocālica
sílˇlaba
triftong
vocal

Un hiat és una seqüència de dues vocals repartides en dues síl·labes: ra.ó, cre.ï, po.e.ma.ri. La concurrència de les vocals a, e i o sol donar lloc a hiat, com en con.tra.a.tac, pa.e.lla, ca.os, i.de.a, cre.en.ça, pre.o.cu.par, llo.a.ble, co.et o zo.o. En el cas de la concurrència de i o u àtones i una altra vocal, es pot formar un diftong creixent o decreixent, com hem vist abans. En general, la i i la u tendeixen a formar un diftong decreixent amb la vocal que les precedeix, com en ai.re, rei.na, llei, rou.re, au.ra, heu.ra, peu o ou. Tanmateix, la i i la u àtones precedides o seguides d’una vocal (àtona o tònica), generalment, es pronuncien amb hiat en els casos que s’exemplifiquen en el quadre 1.13.

La i i la u àtones precedides d’una vocal, generalment, es pronuncien amb hiat en els casos següents:

a) Quan la i o la u d’un mot derivat és tònica en el mot primitiu o en un mot relacionat: ra.ï.met (cf. ra.ïm), pe.ü.quet (cf. pe.üc); o bé quan la i o la u d’un radical verbal àton és tònica en altres formes verbals: pa.i.ré (cf. pa.ir), ma.le.i.ri.es (cf. male.ir).OIEC

El mateix ocorre, en la majoria de parlars orientals, en aquells casos en què la o tònica del mot primitiu o relacionat es redueix a [u] en la síl·laba àtona del derivat: ma.o.nès [u] (cf. Maó [o]), gui.o.nis.ta (cf. guió), a.vi.o.ne.ta (cf. avió), te.o.ri.a, te.o.re.ma (cf. teòric), ge.o.mag.ne.tis.me (cf. geòleg). Quan no hi ha mots relacionats amb o tònica, una o àtona precedida de vocal es pronuncia [u] i, doncs, no formen diftong: pi.o.ner, du.o.dè, en.ri.o.lat, a.o.rist, tri.o, ma.o.is.me.

b) En formes verbals, quan la primera vocal pertany al radical i la desinència comença amb i: agra + iran (a.gra.i.ran) agra + irien (a.gra.i.ri.en); estudi + ï (es.tu.di.ï), cre + ïn (cre.ïn).

En canvi, en parlars baleàrics el contacte en present d’indicatiu es resol com a diftong: estudi + i (es.tu.dii [íj]), cre + i (cre.i [éj]).

c) Quan la primera vocal pertany a la base lèxica d’un mot derivat i la i o la u pertany a un sufix derivatiu tònic: continu + ïtat (con.ti.nu.ï.tat).

d) En mots amb un prefix monosil·làbic, quan la primera vocal pertany al prefix, i la i o la u pertanyen a la base, especialment si es posa èmfasi en el prefix: co.indexar, pre.universitari, pro.iranià, re.inventar. Si no es posa èmfasi en el prefix la pronúncia amb diftong és la més habitual, sobretot quan els mots prefixats es deixen de percebre com a tals o són d’ús freqüent, com en coin.ci.dir o reu.nir.

En la parla espontània, especialment si és ràpida, sovint es formen diftongs en alguns dels contextos acabats d’esmentar. Així, són freqüents les realitzacions amb diftong en casos com ara trdor (traï.dor) o trairíem (trai.rí.em) i espontantat (es.pon.ta.neï.tat) o contintat (con.ti.nuï.tat).

D’altra banda, la i i la u àtones seguides d’una vocal (àtona o tònica) es pronuncien amb hiat d’una manera sistemàtica o freqüent en els casos descrits a continuació:

e) Si la paraula alterna amb una i o u tòniques dins del mateix paradigma o la mateixa família de mots: di.ent (cf. diuen, dic), du.ent (cf. duen, duc), con.ti.nu.a.va (cf. continua), es.tal.vi.a.ré (cf. estalvia). Amb tot, aquesta tendència no és sistemàtica i es poden sentir pronúncies com ara can.via.ré [jə]/[ja] o con.ti.nua.ció [wə]/[wa], amb diftong.

f) Quan fer diftong implicaria generar un mot monosil·làbic; per aquest motiu, paraules com cru.el, Bi.el, mi.op o fu.et es pronuncien habitualment amb hiat.

g) En mots amb una obertura sil·làbica complexa (pri.o.ri.tat, am.pli.a.ran, A.dri.a.na, pa.tri.ò.tic, cri.a.tu.ra, su.pèr.flu.a, in.flu.ent; i també clo.en.da, en la major part de parlars orientals), especialment si hi ha alternança amb una vocal tònica o un patró potencialment monosil·làbic: tri.ar (cf. tria); tri.al, cli.ent, bri.oix.

Actualitzaciķ: 24/05/2019


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona