2.2.2 Les consonants fricatives i africades



africada
consonant
fricativa
lateral
nasal
obstruent
oclusiva
rōtica
semivocal
sonant

Les consonants fricatives es pronuncien amb expulsió de l’aire sense interrupció, a través d’un canal estret que es pot formar entre les dents superiors i el llavi inferior (labiodentals), entre la llengua i la zona alveolar (alveolars) o entre la llengua i el paladar (palatoalveolars). Les consonants africades són obstruents complexes que consten d’un primer moment oclusiu i d’un segon de fricatiu en un mateix lloc d’articulació.

El quadre 2.3 recull i exemplifica les consonants fricatives i africades.

Les alveolars i les palatoalveolars formen el grup de les sibilants. Les consonants sibilants s’articulen en l’àrea alveolar (/s/ i /z/, [s] i [z]) o palatoalveolar (/ʃ/, /ʒ/, /t͡ʃ/ i /d͡ʒ/) i es caracteritzen per l’alt grau de turbulència produït durant la sortida de l’aire.

a) Són fricatives labiodentals la consonant sorda /f/ i la sonora /v/: fa, profà [f]; va, provà [v]. En l’actualitat, la consonant /v/ només es manté en els parlars baleàrics, en part dels valencians, en alguerès i, d’una manera recessiva, en el parlar del Camp de Tarragona. En la resta de parlars, es dona el fenomen conegut com a betacisme, pel qual la labiodental sonora /v/ no té valor distintiu, ja que històricament ha confluït amb la consonant bilabial corresponent, la /b/.

En els parlars betacistes, la labiodental sonora només apareix com a realització sonoritzada de la /f/, com en fotògraf lleidatà [v].

b) Les fricatives alveolars sorda (/s/) i sonora (/z/) contrasten en posició inicial de mot i medial (cel, caça [s]; zel, casa [z]). En posició final absoluta, es produeix un procés d’ensordiment i només es pronuncia la sorda (fosa [z], però fos [s]), en canvi, en posició final de mot seguida d’un altre mot la sibilant adopta el grau de sonoritat del so que ve a continuació (arròs cru [s], però arròs bo [z] i arròs amb llet [z]).

També es pronuncia com a sonora la fricativa alveolar final dels prefixos seguits de vocal (exalumne [z], transoceànic [z]) i dels imperatius seguits de clític pronominal començat per vocal (fes-ho [z]). Igualment, endinsar i enfonsar es pronuncien amb [z].

c) Les africades alveolars ([s] i [z]) són sons que es poden considerar producte de l’assimilació d’una oclusiva dental (/t/ o /d/) amb una fricativa alveolar (/s/ o /z/): potser, plats, tot sol [s]; dotze, normalitzar, normalització [z].

En el cas dels mots amb el sufix -itzar és igualment acceptable la pronúncia fricativa ([z]) que aquest sufix presenta en parlars occidentals i baleàrics, tot i que la pronúncia africada ([z]) s’estén en els registres formals: normalitzar, normalització [z]/[z]. n

d) Les sibilants palatoalveolars poden ser fricatives (/ʃ/ i /ʒ/) o africades (/t͡ʃ/ i /d͡ʒ/) i presenten diferències entre parlars, com es mostra en el quadre 2.4, en què es marquen en negreta els casos que són iguals en tots els parlars.

En general, es pot dir que en els parlars orientals predominen les consonants fricatives i l’absència de semivocal [j] davant de [ʃ], i en els occidentals, les africades i la presència de [j] davant de [ʃ].

— En la major part dels parlars orientals, les consonants fricatives [ʒ] i [ʃ] no presenten, en general, restriccions en posició inicial de mot: gerd, ginebra, jardí, Jordi [ʒ]; xalet, xarranca, Xavier, xerrar, ximple [ʃ]. Les africades, en canvi, en aquest context hi són molt restringides. Així, en els parlars esmentats la consonant [d͡ʒ] no apareix pràcticament mai en posició inicial i la [t͡ʃ] apareix en manlleus amb les grafies tx o ch (txec, Txetxènia, Txaikovski, Churchill, Chihuahua) i, amb més o menys extensió, en algun altre mot, com ara xafogor, xarranca, Xavier o xocolata, tot i que en els registres formals, fora dels manlleus, s'evita la pronúncia africada.

En posició interior de mot precedides de vocal, poden aparèixer totes les consonants palatoalveolars: pujar [ʒ], imatge [d͡ʒ], baixa [ʃ], cotxe [t͡ʃ]. Precedides de consonant, són tradicionals les realitzacions fricatives: menjar, penges [ʒ]; panxa, xarxa [ʃ].

— En els parlars occidentals i del Camp de Tarragona, les fricatives palatoalveolars [ʒ] i [ʃ] no apareixen d’una manera general ni en posició inicial de mot ni en posició interior de mot darrere de consonant, en què ho fan, en canvi, les africades corresponents: gerani, ginebra, jardí, Jordi [d͡ʒ]; xalet, xampany, Xavier, xirivia [t͡ʃ]; menjar, penges [d͡ʒ]; xarxa, Conxa [t͡ʃ].

Tot i que en aquests parlars la fricativa sorda [ʃ] no s’usa en general en posició inicial de mot, sí que apareix en alguns casos, especialment en mots d’origen aràbic, com ara xaloc, xarop, Xavier, Xàbia, Xàtiva o Xixona i, en alternança amb l’africada, en algun mot més, com xeringa.

En posició interior de mot després de vocal hi poden aparèixer tant l’africada com la fricativa sorda, aquesta darrera precedida de la semivocal [j] en la majoria de parlars occidentals, llevat del valencià meridional i d’algunes zones nord-orientals del nord-occidental: cotxe [t͡ʃ], baixa []. Pel que fa a les sonores, hi trobem tant l’africada com la fricativa en nord-occidental i en el parlar del Camp de Tarragona, amb la semivocal [j] davant de la fricativa en alguns parlars: pujar [ʒ] (o [jʒ]), imatge [d͡ʒ]. En valencià, en canvi, és general l’africada: pujar, imatge [d͡ʒ].

— En posició final de mot, en tots els parlars hi pot aparèixer o bé la fricativa sorda [ʃ] o bé l’africada sorda [t͡ʃ], però no les sonores corresponents: baix, coix, Aleix, Foix ([ʃ]/[]); boig, mig, cartutx [t͡ʃ]. També en aquest cas la fricativa sorda [ʃ] va precedida de [j] en la major part de parlars occidentals i al Camp de Tarragona. Les fricatives o africades sonores [ʒ] i [d͡ʒ] passen a africada sorda [t͡ʃ]: xafardejar ([ʒ] o [d͡ʒ], segons els parlars), però xafardeig [t͡ʃ]; lletja [d͡ʒ], però lleig [t͡ʃ].

Determinats parlars valencians (sobretot del valencià central) i nord-occidentals (bàsicament, ribagorçans) ensordeixen totes les sibilants, de manera que no es diferencia entre sonores i sordes: cel i zel [s], caça i casa [s], els ous i els sous [s], joc i xoc [t͡ʃ], marges i marxes [t͡ʃ], raja i ratxa [t͡ʃ]; dotze [s], lletja i lletxa [t͡ʃ]. En uns altres parlars, les realitzacions ensordides només afecten les africades palatoalveolars, sobretot quan es troben en posició posttònica (metge, fetge, rellotge, viatge [t͡ʃ]). Totes aquestes realitzacions sordes de les sibilants s’eviten en els registres formals.  n


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona