2.2.3 Les consonants nasals, les laterals i les ròtiques



africada
consonant
fricativa
lateral
nasal
obstruent
oclusiva
r˛tica
semivocal
sonant

Les consonants nasals, les laterals i les ròtiques són sonants, és a dir, sons consonàntics que s’articulen sense interrupció o fricció de la sortida de l’aire. Segons el lloc d’articulació poden ser bilabials, alveolars o palatals, com recull i exemplifica el quadre 2.5.

a) En les consonants nasals el flux de l’aire surt cap a l’exterior a través de la cavitat nasal a causa de la posició abaixada del vel del paladar. Són nasals la bilabial /m/, l’alveolar /n/ i la palatal /ɲ/. La nasal bilabial /m/ i l’alveolar /n/ poden aparèixer en posició inicial, interior i final de mot: mare, arma, ferm [m]; nou, arna, infern [n]. En canvi, la nasal palatal només apareix en posició inicial, intervocàlica i final absoluta de mot precedida de vocal o seguida de s: nyora, canya, any, panys [ɲ].

En posició final de síl·laba seguida d’una altra consonant, la /n/ s’assimila al lloc d’articulació de la consonant següent i pot realitzar-se, per tant, com a bilabial (un banc [m]), labiodental (un fadrí [ɱ]), dental (un te []), palatoalveolar (un gest []), palatal (ven nyores [ɲ]) o velar (un cuc [ŋ]). En general, la /m/ només s’assimila al lloc d’articulació de la consonant següent si es tracta d’una labiodental (volíem farinetes [ɱ]).

b) En les consonants laterals la part anterior o dorsal de la llengua estableix contacte amb la part central de la zona dental, alveolar o palatal amb sortida de l’aire pels passatges laterals. Són laterals la consonant alveolar /l/ i la palatal /ʎ/. L’alveolar /l/ pot aparèixer en qualsevol posició (lepra, cala, pal [l]), pot ser el segon segment d’una obertura complexa (clam, pla, Blanes [l]) i pot anar seguida d’una altra consonant amb què formi final de síl·laba (calb, film [l]). La palatal pot ocupar les posicions inicial, intermèdia i final de mot (llebre, calla, ball [ʎ]); a final de mot, si va després de vocal, pot trobar-se sola o seguida de s (cavall, cavalls [ʎ]).

En posició inicial, els mots patrimonials presenten regularment la consonant palatal, per raons històriques: llapis, llengua, llit, llop, lluna [ʎ]. La major freqüència de mots amb lateral palatal inicial explica que aquesta consonant tendeixi a generalitzar-se espontàniament en mots d’origen culte començats per [l]. En la parla espontània, poden aparèixer les pronúncies amb [ʎ] en paraules com ara lògic o límit. Aquestes pronúncies analògiques no són acceptables en els registres formals. n Cal tenir en compte, però, que en algun cas existeixen dobles formes. Així, hi ha el mot lliberal, que s’usa amb el mateix significat al costat de la forma d’origen culte liberal, o llegítima, que s’usa com a nom (‘porció de l’herència’) enfront de l’adjectiu legítim -a.

En la major part de parlars, la lateral alveolar és generalment velaritzada, això és, presenta com a articulació secundària una aproximació del dors de la llengua a la zona velar o faríngia, velarització que resulta molt marcada darrere de vocal, sobretot davant de pausa en posició final (sol, vol, mal) o davant de consonant labial i velar (alba, colgar).

A causa de l’alt grau de velarització, en els registres informals, la /l/ tendeix a realitzar-se com a semivocal velar [w] en posició sil·làbica final seguida de síl·laba començada per consonant, sobretot [b], [m] o [f]: albergínia, albercoc, almoina, balma, alfals (pronunciat com a [w]: aubergínia, aubercoc, aumoina, bauma, aufals). Aquestes pronúncies amb semivocal s’eviten en els registres formals. n

En parlars baleàrics és viva la pronúncia de dues laterals alveolars seguides [ll] en mots d’origen popular o popularitzats (al·lot, cel·la, col·legi, aquarel·la, camamil·la). En altres parlars, aquestes pronúncies pertanyen només als registres molt formals. En tots els parlars, la pronúncia geminada [ll] en paraules d’origen culte com il·lícit, il·lògic, il·lustre és pròpia dels registres molt formals.

Per raons etimològiques, en baleàric es pronuncien amb semivocal [j], i no amb lateral palatal [ʎ], mots com ara palla [j], ull [j] o vell [j]. El fenomen, conegut com a iodització, també es troba, tot i que en recessió, en determinades zones del central. La iodització és acceptable en els parlars en què és pròpia, llevat dels registres formals, en els quals convé adoptar la pronúncia amb lateral palatal [ʎ]. No és acceptable, en canvi, la substitució generalitzada de la lateral palatal per la semivocal palatal; per exemple, la pronúncia de llàgrima, ella i coll com a [j]àgrima, e[j]a i co[j]. n GIEC

c) Les consonants ròtiques (la bategant /ɾ/ i la vibrant /r/) es caracteritzen per un moviment ràpid de caràcter vibratori de l’extrem anterior de la llengua (àpex lingual), que estableix contacte amb la zona alveolar. En les bategants, aquest moviment es manifesta en un sol batec (careta, mira [ɾ]), i en les vibrants, en dos o més períodes vibratoris (carreta, mirra [r]).

En posició intervocàlica, com en els casos anteriors, poden aparèixer totes dues, però en la resta de casos apareix o bé l’una o bé l’altra en funció de la posició que ocupen dins de la síl·laba i dins del mot.OIEC

— Únicament apareix la bategant /ɾ/ com a segon element d’una obertura complexa (premsa, bram, prou, dret, frau, compra, cobra [ɾ]), en obertura simple precedida de semivocal (caure, coure, cairell, flaire [ɾ]) i en posició final de mot seguida de mot començat per vocal (bar obert, mar Adriàtic [ɾ]).

Només en alguerès és possible l’ocurrència de la vibrant com a segon element d’una obertura: prenc, tres (pronunciada [r] o [ɾ]).

— Només apareix la vibrant /r/ en posició inicial de mot o de base lèxica, o precedida d’un prefix o d’una altra base en un mot compost (ras, rentar, ruc; preromà, arrítmia, vicerectora; penja-robes, passa-rius [r]) i en obertura simple darrere de consonant excepte semivocal (colrada, Celrà; somriure; honrat, Enric; israelià, disrupció [r]).

— Totes dues consonants presenten variació entre parlars en posició de coda, ja sigui final absoluta (som al bar, té cura de la llar, gairebé mor), ja sigui seguida de consonant en coda complexa (forn, ferm, tirs) o seguida de la consonant inicial de la síl·laba següent (bar petit, amor passional; parlament, Sadur, morta; fer-se). En aquests contextos, la consonant bategant predomina en els parlars valencians, en mallorquí i eivissenc i en una part del nord-occidental, mentre que la vibrant predomina en la resta de parlars. En posició final de mot, a més, la ròtica tendeix a elidir-se en molts casos en la major part de parlars, amb independència que es mantingui gràficament: clar [klá], clars [klás].

Cal notar que, en els parlars baleàrics, els radicals verbals amb vibrant la mantenen en posició final, i es distingeixen, per tant, formes verbals com amar (de amarar), amb bategant [ɾ], i amarr (de amarrar), amb vibrant [r].

En alguerès, la ròtica en posició sil·làbica final davant de síl·laba començada per consonant ha esdevingut normalment [l] (fornet, forn, pronunciats fo[l]net, fo[l]n), de manera que la r no sol ocórrer en aquest context concret.

Actualitzaciˇ: 29/05/2019


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona