2.3.5 L'assimilació de sonoritat d'obstruents sordes



africada
consonant
fricativa
lateral
nasal
obstruent
oclusiva
rōtica
semivocal
sonant

En tots els parlars, les consonants obstruents en posició final de síl·laba seguides de consonant es realitzen com a sordes o sonores segons si la consonant següent és sorda o sonora, respectivament. Aquest fenomen implica, doncs, una assimilació, en aquest cas de sonoritat. La consonant oclusiva final del mot cap, per exemple, es realitza com a sorda en la seqüència cap pit, perquè la consonant següent és sorda (ca[p.p]it), i com a sonora en cap llit, perquè la següent és sonora (ca[b.ʎ]it).

El fenomen és propi de tots els parlars, llevat d’una part del valencià central i del ribagorçà, que no tenen sibilants sonores en els seus inventaris fonològics.GIEC

En el cas de la fricativa labiodental /f/, la sonorització davant de vocal és més variable i es dona amb més freqüència quan l’accent del mot es troba allunyat de la fricativa labiodental (bolígraf antic, cartògraf alacantí), i menys sovint si els accents de mot són adjacents (puf alt, NIF útil).

L’assimilació de sonoritat entre consonants es dona entre mots (cap missió [b]) i dins el mot en qualsevol context morfològic: entre el clític i el mot en què recolza (ens diu [z], ens parla [s]; fes-me [z], fes-te [s]), entre les bases d’un mot compost (capgirar [b], captenir [p]), en el límit entre afix i base (submarí [b], subconjunt [p]; concepció [p]) i entre el radical i la terminació flexiva (tubs [p]). El mateix passa en posició interior d’una base (captar [p], cabdal [b]) o d’un afix (realisme [z], realista [s]).

Semblantment, les consonants sibilants sordes ([s], [ʃ], [t͡ʃ]) poden sonoritzar-se ([z], [ʒ], [d͡ʒ]) a causa del caràcter sonor de la vocal següent. La consonant final de arròs, per exemple, es pronuncia com a sorda en posició final absoluta (arrò[s]), però com a sonora en la seqüència arròs esclatat, perquè adopta el caràcter sonor de la vocal següent (arrò[z] esclatat). El mateix contrast es pot apreciar en els exemples següents: pretens [s] i pretens explicar [z], calaix [ʃ] i calaix obert [ʒ], despatx [t͡ʃ] i despatx estret [d͡ʒ], rebuig [t͡ʃ] i rebuig inacceptable [d͡ʒ]. La sonorització també es produeix quan aquestes consonants es troben al final d’un prefix i la base comença per vocal (desanimar, desigualtat [z]), o entre les dues bases d’un mot compost (baix-alemany [ʒ], Puig-agut [d͡ʒ]).

La sonorització de sibilants permet identificar determinats límits morfològics, com la posició final de mot. Distingeix, per exemple, veus oques [z] de veu soques [s], vols anar [z] de vol sanar [s] o els avis [z] de els savis [s].

No és acceptable la tendència a no fer la sonorització, que s’observa especialment en àrees urbanes. n Aquest fenomen es deu a una influència forana i es veu afavorit per la major simplicitat articulatòria dels segments sords respecte dels sonors.

El procés no afecta les consonants oclusives sordes en posició final de mot seguides de vocal, que no se sonoritzen: club animat, cap indi [p]; fred insòlit, tot ell [t]; diàleg obert, parc espaiós [k]. Aquestes consonants no se sonoritzen tampoc quan es troben al final del prefix o del primer membre d’un mot compost seguides d’un radical començat per vocal: subaltern, subestimar, capicua [p]; sud-oest, nord-americà [t]. Així doncs, no és acceptable pronunciar-les sonores i aproximants, tendència que es constata a vegades en aquest darrer context (su[ð]-est, nor[ð]-americà). n

La tendència a la sonorització i aproximantització té un abast més general en alguns parlars valencians i en els nord-occidentals més meridionals, especialment quan hi ha implicats mots i combinacions d’ús freqüent: cap amunt, cap avall [β]; dret a votar, pot anar [ð]; poc amunt, estic alegre [ɣ]. En altres parlars també són possibles realitzacions sonores de l’oclusiva velar a final de mot, en cas que es realitzi, quan va precedida de nasal i seguida d’un mot que comença per vocal, sobretot quan l’accent està allunyat de la consonant implicada (cinc animals [ɡ]). Es tracta de pronúncies que s’eviten en els registres formals.


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona