2.3.8 Aproximantitzacions



africada
consonant
fricativa
lateral
nasal
obstruent
oclusiva
r˛tica
semivocal
sonant

En posició d’obertura sil·làbica, en la major part dels parlars, les consonants /b/, /d/ i /ɡ/ poden realitzar-se com a oclusives ([b], [d] i [ɡ]) o com a aproximants ([β], [ð] i [ɣ]), segons el context. Entre els parlars que presenten aquesta alternança d’una manera general es troben el central, el nord-occidental, el septentrional i el valencià central i el més septentrional. En menor grau, el fenomen també es dona en altres parlars.

Les consonants /b/, /d/ i /ɡ/ es realitzen com a aproximants ([β], [ð] i [ɣ]) en diversos contextos, dins del mot i entre mots:

— Quan van immediatament precedides de vocal (saber, una bossa [β], quedar, una dona [ð], piga, una grua [ɣ]), de semivocal (voleibol [j.β], dau blau [w.β]) o d’una ròtica (carbó, cor bo [r.β]).

— En el cas de /b/ i /ɡ/, quan segueixen una lateral (alba, hotel barat [l.β], alga, hotel gran [l.ɣ]).

— Amb variació, quan segueixen una fricativa (bisbe, cos bonic [z.β]) o una africada (migdia [d͡ʒ.ð], raig brillant [d͡ʒ.β]).

L’aproximantització també es produeix entre les bases lèxiques d’un mot compost (italogrec [ɣ]), entre l’afix i la base lèxica (contrabaix [β]) i entre el radical i les terminacions flexives (acabar [β], verda [ð]).

En canvi, es realitzen com a oclusives després de pausa (bona nit! [b], dibuixa-me-la [d], guanyarem? [ɡ]) i després d’una consonant oclusiva (tot bo [b], puc dir [d], grup gran [ɡ]), d’una nasal (són bons [b], fem descompte [d], són grans [ɡ]), d’una lateral en el cas de la /d/ (el dit [d]) i, amb alguna vacil·lació, d’una fricativa labiodental en el cas de la /b/ (fotògraf bo [b]). També es realitzen com a oclusives davant qualsevol consonant excepte una lateral, una ròtica o una semivocal; així es mantenen com a oclusives les consonants /b/, /d/ i /ɡ/ en cabdal, admirar, maragda, però esdevenen aproximants en problema, obrir, quadrat, sogre, ègloga.

En determinats parlars, sobretot aquells en els quals es manté la /v/, com ara el baleàric, l’alguerès i certs parlars valencians, són freqüents les realitzacions de [b] oclusiva, sobretot en posició postvocàlica (acabar [b]), que preserven el contrast entre /b/ i /v/.

El manteniment del mode d’articulació oclusiu de [d] i [ɡ] també és possible en aquests mateixos contextos en mallorquí i menorquí, sobretot en parlants d’edat avançada i en pronúncies més aviat emfàtiques. La realització oclusiva és, així mateix, l’habitual en alguerès en posició postconsonàntica. En la resta de parlars, però, hi ha molta variació entre les realitzacions oclusives i les realitzacions aproximants.

En la parla espontània de bona part del valencià es produeix la caiguda de l’aproximant dental en determinats casos en què aquesta consonant es troba en posició intervocàlica, sobretot quan hi ha implicades les terminacions -ada i -ador o -adora; per exemple, menjada, amb elisió de la marca d del participi (menj[á]), que contrasta amb el manteniment d’aquesta marca ensordida en menjat (menja[t]); o menjador, amb elisió de la d del sufix -dor(a) (menj[aó]r), enfront de bevedor o vividor, que mantenen l’aproximant (beve[ð]or o vivi[ð]or). En posició intervocàlica, també es produeix esporàdicament la caiguda de l’aproximant velar: aigua, jugar, agulla [∅]. Aquestes elisions s’eviten en els registres formals.

Actualitzaciˇ: 23/01/2019


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. oficines.gramatica@iec.cat - Informació legal

© Institut d'Estudis Catalans 2018

ISBN: 978-84-9965-445-4
DOI: 10.2436/10.2500.04.1

Aquesta obra ha comptat amb la col·laboració de

Diputació de BArcelona